Fa més de 4 anys que el món independentista va rebre una patacada de primer ordre, quan tota l’estructura de l’Estat Espanyol, va utilitzar tots els ressorts legals i il·legals per aixafar la revolta democràtica que s’havia produït l’any 17 a Catalunya. No parlaré de la mala previsió i innocència dels líders catalans, en pensar que l’Estat Espanyol no s’atreviria a usar la repressió i la violència policial i judicial contra l’independentisme. D’això ja s’ha escrit molt.

Ara ja podem dir que entrem a una nova fase del conflicte polític. Per arribar aquí ha hagut de passar més de 4 anys. Tots els actors polítics i socials del món independentista havien d’anar aterrant a la nova realitat per així començar una nova fase. Per desgràcia els temps polítics sempre són més lents que els temps reals.

El primer que va aterrar i va analitzar la nova realitat, va ser ERC a mitjans del 18 que, després de fer un congrés i parlar amb les bases, planteja rearmar l’independentisme fent un canvi radical d’estratègia, on parla d’una aliança amb el món independentista per fer asseure al govern de l’Estat a una taula de diàleg i aconseguir ser més forts amb allò d’ampliar la base independentista. Era d’esperar que no tots els actors fessin el mateix procés amb el mateix temps. Tots han necessitat fer el seu camí per aterrar a la realitat.

Molts sabíem que aquesta història acabaria així. Per desgràcia hem perdut 4 anys

Després d’ERC va ser Òmnium, que va agafar un rol de moderador entre els diferents partits independentistes, però també agafant el discurs de ser més forts per tornar-ho a fer. La CUP, tot i seguir amb un discurs de desobediència, no ha desobeït mai res després de l’octubre del 17 que pogués fer perillar el seu estatus. La primera ocasió que va tenir la CUP per desobeir les ordres judicials espanyoles, va ser amb el cas de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós (CUP) que tot i omplir-se la boca de desobeir les decisions judicials espanyoles, va renunciar per no incorre en delictes penals i no perjudicar els funcionaris de l’ajuntament de Berga. Mesos més tard la CUP decideix, en assemblea, que la seva estratègia és tornar a fer un referèndum com si res hagués passat.

JUNTS seguia amb un discurs ferm en la desobediència institucional. Semblava que eren els més valents de tots, que tenien allò que s’ha de tenir com a bons independentistes. JUNTS ha marcat paquet fins aquesta setmana. Entre la renúncia de Cuevillas a la mesa del Parlament a principis de legislatura per qüestionar la desobediència i la gestió nefasta de la Laura Borràs en el cas Juvillà, on s’ha hagut de menjar les seves pròpies paraules, fent bona la gestió de Roger Torrent amb la inhabilitació del president Torra, fa que tot arribi a un final d’etapa. Només queda l’ANC aguantant la bandera dels independentistes purs i no traïdors a la pàtria.

Molts sabíem que aquesta història acabaria així. Per desgràcia hem perdut 4 anys. Tots podrien haver fet autocrítica de forma ràpida i transparent, per a cercar ràpidament nous camins per continuar avançant en aquest procés de llibertat nacional, que ja acumula més de 300 anys de lluites.

Ara que tots ja han aterrat a la nova realitat, ja no hi ha excuses per a no cercar els nous punts de coincidència per avançar de forma ferma cap al nou embat contra l’Estat. El que ja podem dir, és que aquest embat no serà a curt termini desgraciadament. Crec que ja ho han descobert tots els actors polítics i socials d’aquest país.