A finals de novembre de 2020, en la primera tardor de pandèmia, em varen publicar en aquest diari un article sobre varietats ripolleses que es cultivaven als nostres horts. Hi comentava dos treballs que recollien dades d’horts de la comarca, insistia en la necessitat de preservar algunes de les varietats que han passat de pares a fills i donava el meu email per si algú coneixia alguna família que cultivava verdures sembrant la seva llavor. Ja hi ha bancs de llavors que les conserven (el Banc de Llavors de la Garrotxa és un dels eficients) i estava interessat a fer-los-hi arribar qualsevol llavor tradicional que pogués recollir d’un hort ripollès. No en vaig aconseguir cap.

M’ha vingut al cap aquest escrit pel fet que avui estic sembrant les faves i diferents varietats de cols a l’hivernacle del meu hort. Cap d’elles és tradicional del nostre territori. Les llavors provenen de dues empreses catalanes que es dediquen a preservar varietats autòctones. Però volia comentar un aspecte d’un d’aquests distribuïdors.

Els cultivadors de muntanya hem d’e buscar en les varietats tradicionals les adaptacions que han aconseguit els nostres ancestres

Es tracta del Col·lectiu Eixarcolant. Primordialment, es dediquen a multiplicar i distribuir llavors autòctones de plantes d’horta tradicionals. Però el desembre de 2020 varen publicar un llibret de 70 pàgines amb el títol “30 varietats tradicionals de l’Alt Pirineu”. Hi va col·laborar el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Hi detallen un conjunt de materials d’horta i jardí que varen recollir de la zona i per a cada una d’elles en comenten les característiques de cultiu i peculiaritats. Algunes de molt interessants com una tomaquera que es pot sembrar al febrer, ja que resisteix les gelades.

Aquestes varietats s’han seleccionat al llarg dels anys per pagesos de la zona i han desenvolupat característiques que afavoreixen la seva adaptació al nostre territori. I en els nostres horts generen menys problemes que les que provenen de terra baixa.

Les grans empreses de llavors busquen desenvolupar varietats que siguin resistents a malalties i sovint ofereixen híbrids força eficients. Però es tracta de varietats dirigides a territoris de condicions ambientals més agradables que les nostres. I que, en ser híbrids, les seves característiques no es traslladen a la descendència: Cal adquirir-ne de noves cada any. La majoria de planter que es comercialitza a la comarca prové d’aquestes llavors.

Els horts de muntanya no som uns clients interessants per a les empreses de planters i llavors. De moment som pocs els cultivadors que ho seguim fent i malauradament molts joves han perdut l’interès. No som un bon mercat, tot i que probablement aquesta tendència canviï en poc temps a causa de les creixents dificultats econòmiques.

Per tant, els cultivadors de muntanya ens hem d’espavilar per nosaltres mateixos. I buscar en les varietats tradicionals les adaptacions que han aconseguit els nostres ancestres. El treball en el qual ha col·laborat el Parc Natural de l’Alt Pirineu és un bon exemple. Però, insisteixo, ens aniria bé que es protegís les varietats locals ripolleses.

Ara fa pocs anys vaig aconseguir llavors de tomàquets siberians. Les vaig localitzar per Internet. Toleraven més fred que les habituals de les botigues de planter locals i produïen abans. Ho he deixat de fer i aquest any intentaré sembrar tomàquets de l’Alt Pirineu. Com dirien els nostres polítics actuals, acostumats a fer servir paraules buides, però amb impacte, aquest any sembraré territori!