Mai de la vida es pot justificar una agressió d’una persona cap a una altra, una agressió militar d’un territori cap a un altre. Aquesta hauria de ser la primera norma universal de la humanitat. La mort només hauria de venir com a conseqüència natural de la mateixa vida, valgui el negativisme i el positivisme dels mots “mort” i “vida”.

El ritme natural de l’ésser humà i dels éssers vius: néixer, créixer, reproduir-se i morir hauria de ser l’únic ritme que seguíssim. Però com a humans que som, per la mateixa condició humana que ens proporciona llibertat de pensament i acció, sempre caiem en el parany de l’agressió com a resposta. Malauradament, el nostre país sap ben bé de què va aquest tema.

Seria molt bonic dir que només caldria fabricar pancartes on es pugui llegir “No a la guerra

Dit això, qui és el bo i qui és el dolent és quelcom difícil de saber, segurament en l’actual conflicte a l’Europa de l’Est totes les parts implicades han tingut coses bones i dolentes, però hi ha una qüestió innegable: un territori n’ha ocupat un altre pel simple fet de ser més gran i perquè es creu amb el dret de “salvar” els territoris del seu voltant, de la seva òrbita. La qüestió bé de lluny i l’afany expansionista de l’antiga Unió Soviètica i de l’ideari comunista en general ha tornat a brotar en ple segle XXI, quan semblava que aquestes eren unes lluites ideològiques del passat. Malauradament, l’atac de Rússia a Ucraïna demostra que els estats continuen necessitant la defensa per ser estats i que els països que no tenen aquestes defenses són esborrats del mapa mundial geogràficament, econòmicament, culturalment i lingüísticament. Sembla que l’expansionisme rus no acabarà a l’antiga república soviètica d’Ucraïna, sinó que voldrà anar més lluny. Què ha de fer Europa? Què ha de fer Occident davant les amenaces que provenen de l’Europa Oriental i del terrorisme islàmic? Seria molt bonic dir que només caldria fabricar pancartes on es pugui llegir “No a la guerra”, seria el somni de tothom amb dos dits de front, però el “bonisme” ens pot portar a l’extinció com a societat.

Aquesta societat tan criticada (només faltaria que no se la critiqués) però que ens ha portat a un desenvolupament i a uns nivells de vida mai vistos en la història de la humanitat. Uns valors occidentals que, agradant més o menys, han fet que després de la II Guerra Mundial el nostre continent (la seva part occidental) hagi viscut un període de pau i estabilitat del qual tots ens n’hem beneficiat en tots els aspectes. I això no només és gràcies a les democràcies (molt criticables) en les que vivim, és també gràcies a les defenses que tenim i a la llibertat de la qual gaudim. I potser aquest és el nostre mal, el mal que no agrada fora de les nostres fronteres: viure en un occidentalisme lliure.