En el decurs de les darreres setmanes s’ha produït un moviment social, encetat per un jubilat valencià, en reivindicació dels drets dels clients d’una certa edat enfront de les condicions que han estat imposant els bancs. És una iniciativa justa i lloable a la qual l’administració i les mateixes entitats sembla que han començat a fer cas. Per un cop, la pressió popular potser serveix per millorar alguna cosa.

Accepto, abans que ningú m’ho retregui, que en el nostre país estàvem acostumats a una sucursal bancària o d’una caixa a cada entrada. Per poc que un hagués voltat pel món, havia comprovat que no era el més corrent. Però va arribar un dia en el qual el desastre polític i financer de diferents partits al poder van acabar amb les caixes d’estalvis. Les caixes, arrelades secularment a Catalunya, eren un model únic a Europa, proper i extremadament útil per a uns segments de població especialment necessitats, tant per la seva funció social com pel model d’atenció, entre altres a la gent gran o a tantes persones amb un grau de cultura financera escàs. La majoria de les caixes supervivents a les crisis i a les estrafolles van esdevenir bancs i, ara com ara i com és natural, ja no tenen aquella funció social sinó que han de rendir comptes als accionistes. Entre els bancs, els que van surar entre la incompetència i la corrupció, la cosa va seguir com sempre, excepte per a alguns clients i accionistes que han vist com els volaven els estalvis. La calamitat d’aquest univers dels diners dels altres ha estat portentosa.

Aquesta crítica que faig a les entitats financeres és extensible també a l’administració

Hi ha qui argumenta que traslladar els problemes socials al sector privat violentaria la llibertat d’empresa que protegeix la mateixa constitució. Jo els recordaria aquests ideòlegs ultraliberals que els bans i les caixes ens han costat a la gent del carrer dotzenes de milers de milions d’euros, que no recuperarem mai més, que han sortit i continuaran sortint de les nostres butxaques per la raó, més o menys justificada, que calia salvar el sistema. A casa nostra, a més, La Caixa i el Banc de Sabadell, les joies de la corona, van desertar de Catalunya pel pànic que els causava el Procés, perquè el monarca els va telefonar o per no sé què del paraigua del Banc Central Europeu. Bé, millor pels que es van quedar.

I tornant al principi, resulta que ara tenim la meitat d’oficines que fa deu anys. I no només per la desaparició de les entitats volatilitzades, sinó que, entre les que han sobreviscut, la letalitat també s’ha fet manifesta. Sense anar més enllà, La Caixa, que tenia tres oficines a Ripoll, ja fa temps que només s’ha quedat amb una. Això i els milers de treballadors acomiadats o prejubilats, tindria una importància remeiable de no ser perquè ha generat una manifesta discriminació entre el col·lectiu dels vells, entre els ciutadans amb un escàs coneixement o accés a la tecnologia i en els pobles petits.

Ja sé que al jovent els semblarà que exagero, però encara recordo com, no fa pas tants anys, alguns bons professionals de més edat que no jo restaven aterrits amb l’arribada de la informàtica als nostres llocs de treball. Era obvi que no n’hi havia per tant, que després d’un senzill aprenentatge podrien continuar fent la seva feina i tal volta millor, però el bloqueig arribava a ser paralitzant. I eren universitaris. No vull imaginar-me les limitacions amb les quals es deuen trobar molts vells que no han hagut de fer servir mai aquestes eines i s’havien refiat sempre del tracte personalitzat que se’ls oferia, amb més o menys cortesia, abans de la introducció dels nous models.

Aquesta crítica que faig a les entitats financeres és extensible també a l’administració. A més, amb l’excusa de la Covid, totes les oficines i taulells d’atenció al públic s’han convertit en muralles inaccessibles per a molts, sobretot per als que més els necessiten, gent gran, desprotegida i amb pocs recursos. És una discriminació clara, que potser la constitució, en aquest cas, no contempla. No tots som com l’emèrit que gaudeix d’una legió d’assessors, és immune, impune, inviolable i irresponsable, i la Fiscalia li fa els números sense que ell hi hagi de posar ni el llapis.

A més, el recurs als bancs no és graciós. Al contrari, és una imposició: no pretengui cobrar la seva pensió, o pagar la llum, l’aigua, el gas, el telèfon, els tributs municipals, autonòmics o estatals, les multes de tràfic o la quota de Netflix per cap altra via. La llei no diu pas que un no pugui anar a la finestreta a abonar aquests deutes trinco-trinco, però de tan complicat com seria s’ha arribat a fer impossible.

I sense caure en paranoies, cada dia és més evident que la seguretat i la confidencialitat dels tractes se’n ressent. Qualsevol hacker pot entrar en el nostre mòbil o el nostre ordinador, si no és que ens els roben, i fer les mil i una trapelleries sense que mai l’atrapi ningú.

Un darrer apunt. Se’ns informa que, com deia al principi, els bancs faran mans i mànigues per millorar la relació amb aquests clients vulnerables, però, qui ho controlarà?, qui ho fiscalitzarà? Què ens hem de creure de les seves bones paraules?