El 9/11/1989, davant la mirada estorada de tot el món (i el ridícul dels analistes) va caure el mur de Berlín. Aquell vespre, milions de persones de tot el món ens vam emocionar, vam creure que no tan sols acabava la guerra -que no sempre havia estat freda- sinó que s’obria un futur de més germanor universal, d’avenç decidit dels principis democràtics. Érem davant la victòria contundent dels valors d’Occident. Dels “nostres”. Jo aleshores tenia 37 anys, estava ple d’energia, veia el futur amb esperança, refiat.
El miratge va començar a esvanir-se tot just al cap de tres anys. El 1992, al cor de la vella Europa, ran la dissolució de Iugoslàvia va esclatar una guerra d’allò més cruel. Vam haver de veure atrocitats sense mesura, milers de morts, la impotència (complicitat en el cas de la massacre d’Srebrenica) dels organismes europeus per evitar el carnatge. El pitjor del qual és capaç la nostra espècie, condensat en tres anys d’ignomínia. Començava a caure la bena dels ulls: el món que estàvem construint no era, ni de tros, el lloc amable que somniava.

El món que estàvem construint no era, ni de tros, el lloc amable que somniava

El 2007 va petar la bombolla immobiliària. La cobdícia sense límits del capitalisme, triomfant ran la caiguda de l’URSS, va emergir en tota la seva magnitud. La crisi universal que va derivar va arruïnar moltes famílies, molts projectes de vida i sobretot va demostrar que el capitalisme en estat pur, sense controls, és un depredador insaciable.
Després a Catalunya, en el decenni precedent, vam fer germinar una primavera molt engrescadora, que el temps ha certificat com ingènua. Clarament, les classes dominats ens van demostrar l’octubre del 2017 que per ells els valors democràtics poc eren prioritaris. Que les urnes només són vàlides si els fan el joc. Que de cap manera es pot qüestionar als poderosos instal·lats dins del sistema, els seus interessos sempre són prevalents. A cops de porra i repressió institucional se’ns ha volgut fer entendre que amb tenir la raó mai n’hi ha prou.

Mentrestant, tots plegats, en aquests anys hem anat enverinant el planeta, entossudits en no renunciar a res, malgrat que el nostre hàbitat s’anava deteriorant sense control. Ara, quan la magnitud del desastre no es pot negar, no sembla pas que hi hagi suficient decisió per revertir-lo, fins al punt que resto convençut que la gerontocràcia que manega el món es guia per la convicció que per la durada del seu cicle vital el planeta ja aguantarà. Després se’ls en fot.

Avançant en el temps, fa just dos anys va emergir una pandèmia global com cap de nosaltres havia vist abans. L’epidèmia ha matat gent, però sobretot ha demostrat l’extrema feblesa de l’entramat que ens sosté. La magnífica feina de la ciència, dels sanitaris, de gran part de la societat, ha estat encoratjadora. Però... com defugir la percepció de com som de febles, com en qualsevol moment un altre organisme diminut ens ho pot tornar a destarotar tot?

I ara quan sembla que estem superant la pandèmia, ens esclata una altra guerra extremament criminal a Europa. Amb risc mundial. Se’n parla tant, a tots els mitjans, que poc puc afegir-hi. Només expressar les percepcions personals. Que són terribles: angoixa, incomprensió, tristesa, ràbia, por, dolor, molt de dolor. Com pot ser? No puc, no vull entendre-ho.

He començat parlant de dates. Probablement, la visió tan negativa que trameto envers el futur ha de ser símptoma clar que m’estic fent gran. Que m’està derrotant el pessimisme, propi dels que hem viscut molt i ja no disposem de l’empenta que teníem. Per força, segur, tot plegat només deu ser la visió d’un avi acovardit davant el futur que li fa por. O... potser no?