Les persones canviem al llarg de la nostra vida, en bona part perquè la nostra realitat també ho fa. Segurament hi ha una part de determinisme genètic que ens fa ser qui som i com som, però és innegable que ens modelen les experiències que vivim, els processos de socialització. Penso que no hi ha una única cosa que ens faci humans i no només animals, són un cúmul de factors, però un dels més importants és la capacitat d’adaptació als canvis.

Les vivències que ens porten a canvis substantius són inherents a nosaltres, sempre en viurem

Això no vol dir que els canvis sempre ens agradin. D’entrada, tots tendim a minimitzar-los, a buscar una zona de confort: un ordre vital, uns pilars (família, amics, etc.), uns valors i ideals que donin sentit a la nostra existència. Un manual d’instruccions per encarar aquest fet excepcional i irracional que és viure. No estic parlant, per tant, de canvis superficials, sinó de canvis de paradigma, de situacions que desestabilitzen aquest ordre vital que tots cerquem. D’aquelles que ens fan “buidar tots els calaixos, regirar tots els papers. Fer-ne una muntanya i veure com cremaven”.

A tall d’exemple, una persona aventurera, que viatja arreu, oberta, extravertida, sense lligams, semblaria que duu més bé els canvis oi? Hi està avesada. Però aquests “canvis” formen part de qui és, del seu ordre vital, de com afronta la vida. L’autèntic canvi per aquesta persona serà el que la porti a haver de replantejar-se aquest modus vivendi, aquella situació que li faci reconstruir el seu ordre vital. I aquests canvis de fons ens poden afectar a tots per igual.

Les vivències que ens porten a canvis substantius són inherents a nosaltres, sempre en viurem. Els mitjans reforcen les col·lectives: hem patit una crisi econòmica, una pandèmia, ara igualment atònits una guerra a Europa, pujades de preus, censura, violències... Les personals, tots les coneixem de prop: la pèrdua de familiars i amics, canvis laborals, de parella, l’arribada d’un fill...

A vegades els canvis de paradigma vénen produïts per situacions traumàtiques, a vegades per agradables sorpreses inesperades. D’altres per esdeveniments externs que ens afecten. Molts cops per un conjunt de totes elles que, com en el curs d’un riu, van erosionant i donant forma a aquest ordre intern que ens defineix, o hi produeixen una sobtada esllavissada. El que és cert és que cada persona viurà situacions similars de manera diferent. Que el que per uns produirà un canvi de paradigma, per d’altres no. I que els resultats d’aquests canvis de paradigma a uns els durà en una direcció i a altres per una altra. Però del que estic convençut és que quan som capaços d’assimilar aquests canvis, acaben enfortint qui som.