“No hem vingut a passar l’estona”. Potser no és la frase que més es va destacar en les informacions, però sí una de les més significatives del discurs que va pronunciar el nou president d’Òmnium, Xavier Antich, en l’assemblea general de socis que el va escollir nou president de l’entitat, el passat dia 24 de febrer a l’Hospitalet de Llobregat. Feia uns moments que acabava de proclamar-se el resultat de la votació en què la candidatura que encapçalava Antich havia obtingut l’aval àmpliament majoritari dels socis que van participar en la votació, i que Jordi Cuixart s’havia acomiadat enmig d’aplaudiments i d’una emoció profunda de tots els presents.

Dir que la veu d’Òmnium es farà sentir i que l’entitat no s’aturarà és, per tant, una declaració d’intencions

El que es diu en un discurs s’ha d’entendre sempre en el seu context. Afirmar que “no hem vingut a passar l’estona” en aquest moment, no és una frase buida. Venim d’un període de desorientació en el món sobiranista després de l’octubre de 2017 que va marcar les nostres vides. No ens enganyem: la sensació és de pèrdua de rumb, en part també per la pandèmia que ens afecta des de fa dos anys. No hi ha estratègia compartida, sobretot entre els partits, i més aviat ens arriba el soroll de les picabaralles. Dir que la veu d’Òmnium es farà sentir i que l’entitat no s’aturarà és, per tant, una declaració d’intencions. I que, a més, està fonamentada en la realitat: en aquest període de quatre anys llargs, no hem quedat clavats, hem continuat treballant i potser per això molts catalans ens han fet confiança i assolim avui la xifra de 190.000 socis.

Des d’Òmnium, i per més que sembli impossible, volem donar per acabat aquest cicle que algú ha anomenat de les tres ‘d’ (desànim, desorientació i desmobilització). Perquè no han pogut amb nosaltres, com deia el nostre nou president, per més que ho han provat: “Volien que marxéssim a casa. I som aquí contra tot pronòstic, la repressió no ha pogut amb Òmnium ni tancant el seu president quatre anys a la presó”. Caldrà replantejar coses, segur, però no ens podem permetre la resignació ni pensar que el proper horitzó per a la llibertat de Catalunya sigui d’aquí a tres o quatre dècades: “Caldrà revisar els marcs amb els que hem treballat fins ara i crear noves complicitats, perquè hem vingut a guanyar”, diu Xavier Antich. Des del Ripollès, on som l’entitat amb més socis, hi posarem tot el nostre esforç.