Amb el ressò ben recent dels actes del Dia de la Dona del passat 8 de març, crec que és de rebut dedicar aquestes ratlles a una artista de la talla de Magda Bolumar i Chertó (Caldes d’Estrac, 1936), malauradament molt poc coneguda tot i la seva vàlua artístic-creativa i el volum de la seva obra.

Qui és, doncs, Magda Bolumar i Chertó? Aquesta pregunta no té pas cap intenció de ser merament retòrica, ans al contrari, sinó que té la voluntat, des de les planes d’aquest setmanari, d’ajudar a atorgar-li el lloc que, a parer meu, es mereix dins del panorama artístic actual, i dic actual perquè encara es manté plenament activa.

Començà el seu periple creatiu de molt joveneta, quan sent una nena de vuit anys, la mestra de l’escola de Mataró on assistia s’adonà de les qualitats que tenia per al dibuix i per al color, i tant és així que als dotze anys recomanà als seus pares que la portessin al taller-estudi del pintor mataroní Rafael Estrany (1884-1958) per aprofundir les seves habilitats artístiques. Allà, i en paraules pròpies, «hi vaig aprendre tot, pintar a l’oli, aquarel·les, tinta xinesa, llapis carbó... tot; per a mi va ser importantíssim en Rafael Estrany, pel color, per a tot...».

La seva etapa de formació la prosseguí a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró, on va conèixer qui seria el seu marit i company de vida, l’escultor Moisès Villèlia i Sanmartín(1928-1994), l’home que, segons la historiadora de l’art Laura Lucas fou «qui li va obrir la porta a un món que estava prohibit a les dones». Van formar part del grup Art Actual, de vida breu, i més tard entraren en contacte amb el mític grup Dau Al Set i amb els principals intel·lectuals de l’avantguarda catalana d’aleshores: Tharrats, Brossa, Prats, Ponç, Tàpies, etc.

Té la voluntat, des de les planes d’aquest setmanari, d’ajudar a atorgar-li el lloc que, a parer meu, es mereix dins del panorama artístic actual

L’any 1960 va realitzar la seva primera xarpellera amb tela de sac, obrint un nou camí en què el material és el protagonista. La idea de crear un cosmos en el qual la natura i els elements orgànics (Alexandre Cirici va arribar a qualificar les seves creacions d’artròpodes’) són els actors indiscutibles en tota la seva obra. Paral·lelament a les xarpelleres, es capbussà en el dibuix, dibuixos que, citant novament a A. Cirici, són realment pintures sobre paper per com estan d’elaborats i meticulosament preparats. La seva obra, al llarg de tota la dècada dels seixanta i fins als primers setanta, va gaudir de reconeixement i prestigi i va ser exposada en galeries com la Joan Prats, el Museu Municipal de Mataró, la Sala Municipal d’Exposicions de Barcelona, el VII Saló de Maig, al II Saló Femení d’Art Actual, etc.

I amb els anys una colla d’esdeveniments - el naixement del seu fill Nahum el 1964, les estades a l’estranger, primer a París i després a Quito entre el 1967 i el 1972 - l’anaren apartant progressivament de l’elaboració de xarpelleres, però sense deixar mai ni de dibuixar ni d’observar atentament la natura, la seva gran font d’inspiració... al respecte, no és gens exagerat afirmar que era -és!- una observadora meravellada, i això es reflecteix, per descomptat, en tota la seva obra que «ens recorden eixams d’estrelles com l’esquelet d’un animal, un trilobit o les composicions cel·lulars, les obres de Bolumar busquen el més elemental de l’univers i, com un oracle, ens parlen en un llenguatge que desconeixem, però que podem percebre» (Bernat Puigdollers).

De retorn a Catalunya a partir de l’any 1972, el matrimoni Villèlia-Bolumar s’instal·la definitivament a Molló, a la casa de Can Dillaire que refan de dalt a baix. Allà, la Magda hi trobarà l’espai de pau i calma on mantenir el contacte amb la natura que, reitero, és la seva deu d’inspiració. A partir de l’any 1994, la seva vida fa un tomb radical, amb la mort del seu marit, però també perquè reprèn la creació de xarpelleres i dibuixos a un ritme sorprenent: nogensmenys que, d’aquella data ençà, més de 200 xarpelleres i 500 dibuixos. També són els anys en què, de mica en mica, la seva obra torna a ser reconeguda gràcies a diverses exposicions i el reconeixement que li suposà que el 2021 fos guardonada per part dels premis A-FAD.

I per acabar, fer-ho amb les següents paraules d’Alexandre Cirici que sintetitzen molt bé el seu univers creatiu: «Magda Bolumar ha fet quelcom de més simple i més pur que ningú no havia fet. Deixar parlar el teixit en ell mateix, no sols amb una gran lògica del material, sense forçar-lo ni fer barroquismes, sinó també amb una gran imaginació» (1970).