No acostumo a fer-ho perquè la veritat és que no m’agrada parlar de mi mateix; parlar de mi en primera persona no, però... Però, la vida i els meus fills m’han “traït”. Bé, dit així sona fatal, però alguna cosa hi ha de veritat en el que em vaig a referir.

Tot em porta a creure que farem tracte i d’aquí a poc, na Mel, s’incorporarà a la meva (perdó, a la nostra) família

Fa pocs dies he complert vuitanta-un anys, que Déu n’hi do, i els cinc fills meus (i de na Isabel, al cel sia) varen confabular-se i m’han regalat un gos, perdó, una gossa, del Refugi d’Animals del Ripollès, per allò de què “així sortiràs a passejar”. La intenció ja és bona, ja. Anant el que fa el cas, avui ha estat el primer dia que na Mel (aquest és dolç nom de la gossa) i jo hem sortit a passejar per l’entorn del Refugi. Certament, ha estat una experiència molt agradable i positiva. Es tracta d’un animal ja d’una certa edat, doncs té vuit anys, i que encara manté un notable vigor i ganes d’ensumar i fins de tot de córrer (jo, no) doncs, ens hem relacionat ben aviat sense cap dificultat. És dolça, gens agressiva, un desig inacabable de ser manyegada, de ser acariciada. Tot em porta a creure que farem tracte i d’aquí a poc, na Mel, s’incorporarà a la meva (perdó, a la nostra) família. Cal ser prudent i cal ser responsable en moments com aquest que, per altra part, ja m’ha correspost de viure en diverses ocasions perquè a casa hem tingut gos, gats, canaris, caderneres, periquitos, i algun altre animaló que em descuido.

Dic que cal ser prudent i responsable perquè incorporar un ésser d’aquests a la família vol dir un “contracte” de per vida, previsiblement, de l’animaló, però la persona que l’accepta contrau, ha de contraure, aquest compromís; salvant les distàncies, és una mica com si adoptessis un fill, d’una altra raça, d’unes altres característiques, és cert. Però el nivell de compromís és gairebé el mateix, l’has d’alimentar, l’has d’educar en el respecte als altres éssers, ja siguin persones o altres animals. Has de vetllar per la seva salut. Resumint, no es tracta d’un moble. Es tracta d’un ésser viu que també té (encara que potser no ho sembli) els seus sentiments; i són sensibles al fred, a la calor, a la gana, a la set... Ja hem direu si aquesta no és una decisió que comporta responsabilitat i compromís.

Per acabar, i crec que aquesta és la part important del meu petit treball d’avui, els meus passejos per la gossera m’han omplert de tristor. Ara, segons m’han dit allà, és un dels moments de poca “clientela” i tot i això tenen una trentena de gossos que els seus amos han abandonat per raons diverses. Fins i tot sóc capaç de dir que es tracta de raons “vàlides” però, en el meu fur intern em nego a acceptar que en la nostra societat, tan avançats que diem que som, tan progressistes; es produeixin aquests fets, aquestes situacions.

Ens creiem que som el referent del món, on les altres societats dels països subdesenvolupats haurien d’emmirallar-se per a sortir del seu endarreriment i progressar com nosaltres. En aquesta societat alguns dels seus membres (per sort, tan sols alguns, no tots) creiem que poden adoptar un gosset quan és petit perquè així els seus fills tinguin una joguina sense “piles”, i quan aquesta “joguina” es fa gran, quan en ple hivern cal treure-la a passejar, quan això es fa evident aleshores aquella “joguina” fa nosa i senzillament l’abandonen. O com en d’altres territoris del nostre estat, on quan s’acaba la temporada de cacera, els mateixos caçadors, a trets, liquiden els gossos que els han ajudat en les caceres d’aquella temporada.

Avui, m’haureu de perdonar, però davant del que he vist i que està fàcilment a l’abast de qualsevol ciutadà que tingui curiositat, crec que és bo que algú ens recordi les nostres pròpies mancances per veure si així, una mica amb l’esforç de tots i cada un de nosaltres, millorem aquesta societat nostra que, certament, ho necessita.