Fa pocs dies vaig sentir en les notícies de TV3 que els violadors d’una menor, quatre anys després dels fets havien rebut sentència. Sense “remenar” gaire en les notícies en trobo una del dia 30 d’abril amb el següent titular “Condemnats per violacions múltiples, però encara lliures anys després dels fets”
Els drets de les persones, de totes les persones, cal que siguin respectats perquè si ens saltem aquest principi acabarem com a la selva. Per tant, els drets humans és quelcom que cal respectar per damunt de qualsevol altre principi. És a dir, hem de respectar els drets dels “delinqüents”, és clar que sí. Pregunta, on són i qui respecta els drets de les víctimes d’aquests “delinqüents”? La resposta ja la sabeu, no cal que jo la digui.

Els drets de les persones, de totes les persones, cal que siguin respectats perquè si ens saltem aquest principi acabarem com a la selva

És per això que em permetreu que exposi quina és la meva visió entorn d’aquesta problemàtica que, certament és delicada. En el meu lleial entendre aquest estament nostre anomenat “Justícia” té un funcionament més proper els sistemes del segle XVIII o XIX que no pas el que la nostra societat actual necessita i reclama. En aquest camp, també hem de reconèixer que els legisladors (per entendre’ns, els diputats i els governants) també hi tenen una part més que respectable de responsabilitat, doncs si aquest estament anomenat “Justícia” no funciona adequadament, ells mitjançant la seva capacitat de modificar les lleis i les normes poden (i deuen) de proposar i fer els canvis necessaris perquè el país, la societat, tots plegats funcionem adequadament. Si tenim els mecanismes i la capacitat de fer-los servir, per què no es fa? Això cal que ho contestin els interessats però, tan sols fent servir el sentit comú (que, segons Sir Winston Churchill deia, és el menys comú dels sentits) fàcilment es veu que els “polítics” no prenen decisions valentes i necessàries perquè estan més pendents del titular del diari de demà que no pas de complir amb la responsabilitat que l’electorat ha dipositat en ells. Otto von Bismarck, l’”inventor” de la jubilació els 65 anys, deia: “Un polític pensa en les següents eleccions. Un home d’estat pensa en la següent generació”. No cal cap comentari, repasseu en el nostre panorama actual i aviat us respondreu vosaltres mateixos.

A criteri meu, qualsevol afer que per a la seva resolució necessiti una sentència dictada per estament competent a l’efecte; aquesta sentència hauria de contemplar quatre conceptes fonamentals per a ser realment respectuosa en els drets de tots els implicats en l’afer. PRIMER, hauria de ser Ràpida (prudentment ràpida); una sentència que arribi al cap d’anys no és justícia, és injustícia. SEGON, en primer terme, i abans de qualsevol altre concepte, la sentència hauria d’obligar a restituir a la víctima allò que el delicte li va arrabassar. Per exemple, si s’han robat diners, a tornar la quantitat afectada. I si el delicte és d’un altre tipus en què el bé delinquit no és recuperable, cas d’un assassinat, per exemple, les companyies asseguradores tenen els seus barems en què sempre és possible determinar la compensació econòmica corresponent al dany produït. TERCER, determinar la compensació a pagar corresponent al dany produït per la privació del bé delinquit fins al dia de la seva restitució. QUART, d’acord amb les previsions dels codis legals, o els corpus de lleis que estiguin en vigor, aplicar la sentència corresponent al delicte produït, en el benentès que el compliment de la condemna té un cost per a la societat que la mala conducta del delinqüent ha provocat i, per tant, ell haurà de restituir, i tot això anirà a càrrec del seu patrimoni personal; i si amb això no hi arriba, el dèficit el compensarà treballant.

Aplicant, convenientment aquestes quatre regles que us he presentat veuríeu amb quina rapidesa desapareixien del nostre país gent com els dits carteristes, o els violadors, o els okupes. I per què no? També desapareixerien alguns dits empresaris, negociants, “polítics”, i altres malfactors de coll blanc i corbata. Perdó, ara ja no en portem ningú de corbata. En tot cas, crec que ja ens hem entès.