Catalunya és un país forestal sense consciència forestal. El motiu d’aquesta paradoxa ve donat en bona part per la deixadesa de les administracions, però també per la perversió del missatge ecologista, mutat en conservacionisme integrista. No tota la responsabilitat, però ve de ciutat: hi tenen molt a veure la usurpació de la representativitat del territori per part d’ajuntaments i consells comarcals, però també la nostra incapacitat per promoure un discurs ecologista de matriu rural i pagesa en contraposició als mons de Yuppy defensats durant anys al nostre país des de direccions generals.

El món rural, i particularment el món forestal, es troben plenament i radicalment compromesos en la defensa de la biodiversitat i la prevenció dels efectes del canvi climàtic. Malauradament, però, han calgut anys d’incendis perquè s’alcin veus clamant per la necessitat de gestionar els boscos seleccionant els arbres amb més salut i capacitat de resiliència, i a poc a poc es va reconeixent la importància de la gestió forestal sostenible com a essencial per a reduir les emissions a l’atmosfera i fins i tot augmentar la capacitat dels boscos per retenir carboni.

Cal estroncar la diarrea burocràtica que ofega el món rural

Però una de les causes de l’excés de massa arbrada és la ruïna que suposa gestionar adequadament els boscos, unida a la falta de relleu generacional, per falta d’expectatives, a la pagesia de ramaderia extensiva. I un altre gran problema és causat per la nefasta governança que s’ha anat fent del món rural: en aquest sentit, centralisme, superioritat moral, prevalença d’interessos polítics i ideològics per damunt de criteris tècnics i sobretot falta de veritable participació del territori en la redacció de la normativa aplicable, encara estan a l’ordre del dia.

Calen canvis encara més radicals i profunds en les formes de fer: cal investigar en sortides econòmiques pels productes del bosc. Cal estroncar la diarrea burocràtica que ofega el món rural. Cal apostar per una governança de quilòmetre zero i sense intermediaris. Cal, en definitiva, governar des de la confiança en silvicultors, ADF, ramaders, pastors i pagesos de tota mena més que no pas des de la fiscalització.

Catalunya és un mosaic de races i cultures, i així han de ser els seus paisatges: amb boscos joves i madurs, pastures, aiguamolls i conreus. Volem que les fotografies dels nostres visitants no reflecteixin només la bellesa del mosaic paisatgístic, sinó que també siguin testimoni de com les dones i els homes del món rural enfrontem els reptes climàtics.