A la comarca del Ripollès quan es parla de turisme tothom centra la mirada a les dues valls. La Vall del Freser, amb Núria com a atractiu principal, i la Vall de Camprodon, amb Vallter 2000 com a efecte crida a l’hivern, tot i que a l’estiu molta gent també se sent atreta pels seus paisatges, sobretot tenint en compte que la gent de Barcelona i rodalia agraeix poder dormir en aquests indrets quan la calor no et deixa viure a la ciutat.

Però el Ripollès és molt més que això. No només en formen part les dues valls, sinó que també hi existeix el Baix Ripollès. En aquest territori, que queda en zona neutra, però que alhora és on hi ha la major part de població de la comarca, ens hem hagut de reinventar per també acollir gent de fora i poder ensenyar els atractius que tenim, que en no són pocs.

Estem deixats de la mà de Déu per part les administracions superiors a les quals demanem ajuda

Però el que sí que està clar és que pobles com Campdevànol, on el principal sector econòmic al llarg dels anys ha estat l’empresa metal·lúrgica, hem hagut d’apostar per la diversificació de l’economia. És a dir, buscar un altre àmbit que no sigui la indústria, i que també pugui aportar beneficis econòmics al municipi, alhora que es converteixi en un revulsiu per dinamitzar el comerç local que tenim, que malauradament veiem que es va perdent per factors clarament globalitzadors i pel canvi d’ordre en l’economia mundial. Hem de tenir clar que el comerç local i de proximitat es continuarà veient afectat, ja que malgrat ser de molt més bona qualitat, es veu incapaç de competir amb grans companyies que ofereixen preus per sota de nivell de cost.

Pel que fa a infraestructures, sobretot la de la línia de ferrocarril, la famosa i sempre anomenada R3, hem patit un abandonament per part de l’Estat espanyol, el qual no ha tingut mai ni la més mínima intenció ni sensibilitat per fer les inversions que toquen. I aquí no voldria entrar en buscar culpables, però sí que he d’apuntar que després de més de quaranta anys d’autonomia, no hi ha hagut cap partit, ni polític català, que hagi estat capaç de convèncer l’Estat de la necessitat imperiosa d’una actuació urgent en aquesta infraestructura tan necessària per a la comunicació en una comarca com la nostra. I em sap greu dir-ho: em fa la impressió que importa ben poc, tant als uns com als altres.

Per altra banda, i referent a les inversions que la Generalitat fa anualment a comarques, des de sempre que aquí al Ripollès el gran gruix d’aquestes se l’emporten les dues valls, i curiosament les dues infraestructures que són propietat de la mateixa Generalitat: Vall de Núria i Vallter 2000. La resta de la comarca com popularment es diu, ens quedem amb les engrunes.

Aquest fet fa que els pobles del Baix Ripollès que vulguin apostar també per l’àmbit turístic s’hagin de reinventar utilitzant recursos de l’administració local, amb tota la despesa que això suposa. Això sí, quan justificadament ‘anem a plorar’ a l’administració autonòmica per demanar alguna ajuda, rebem tota la comprensió del món, però la porta sempre està tancada quan de diners es tracta. I això frustra, any rere any, i més amb totes les traves burocràtiques que s’han anat imposant a l’administració, que fan molt feixuc el treball del dia a dia tant de polítics com de tècnics.

L’aposta clara que Campdevànol ha fet pel turisme ha estat després que la gent comencés a conèixer el Torrent de la Cabana. Això ens ha comportat haver de gestionar una sobre massificació que ha causat un impacte brutal al territori, i contra el que fa anys que estem batallant amb l’objectiu de poder-lo controlar i així minvar l’excés de visitants a l’entorn. Vetllar pel medi ambient també és un compromís irrenunciable de qualsevol administració. Tot plegat traduït en la despesa i els recursos humans que comporta aquesta gestió directa que es fa des de l’Ajuntament, ens representa un cost molt elevat, i com he dit abans, a sobre estem deixats de la mà de Déu per part les administracions superiors a les quals demanem ajuda, d’on només en rebem comprensió. No n’hi ha prou senyors amb això, no n’hi ha prou.