Quan jo treballava al ram de l’aigua molta gent em deia: “Com s’entén que en un poble com Ribes de Freser, on surt aigua per tots els racons i amb la quantitat de fonts que hi ha, l’aigua s’hagi de pagar”. Potser avui encara hi ha algú que encara ho pensa.

La resposta era evident: “Si vol l’aigua gratis, se l’haurà d’anar a buscar; no esperi que li portin fins a l’aixeta de casa”. Ja llavors a Ribes es bevia i es cuinava amb aigua que portava arsènic. D’aquesta mateixa aigua també n’havien begut els meus pares, els meus avis i els meus besavis i no crec que morissin per culpa d’aquest element químic, els nivells de concentració eren molt baixos.

Ens hi haurem d’anar acostumant que l’aigua, també a muntanya, és un bé escàs

A partir de l’1 de gener del 2004, la Unió Europea ens va voler protegir una mica més i va rebaixar els índexs màxims permesos d’arsènic per considerar potable una font d’aigua. Les condicions geològiques de la Vall de Ribes, amb molt de ferro sobretot a la banda de les captacions del riu Freser, van posar el poble entre l’espasa i la paret i la qualitat de l’aigua va quedar fora de l’escala permesa. També a Queralbs i a una altra població amb molta aigua com Caldes de Malavella, els va passar el mateix. Inicialment, diluir l’aigua que arribava als dipòsits amb aigua d’altres fonts va ser una solució parcial. No n’hi va haver prou. La definitiva va costar suor i diners. A Ribes va suposar la instal·lació d’uns filtres especials i un manteniment constant i car.

Ara el canvi climàtic que, malgrat els negacionistes, el tenim a sobre ha agreujat la situació, amb una sequera persistent durant el mes de juliol fins al punt que durant uns dies s’ha hagut de prohibir l’ús, pel consum de boca i també per cuinar, de l’aigua que sortia per l’aixeta. No només de Ribes, sinó també de Ripoll i Campdevànol. Unes poblacions que ara també es plantegen un mètode per resoldre el problema de forma permanent. Les últimes pluges sembla que han alleugerit la situació, però no ens en refiem. Cal mantenir l’alerta.

Per molt que en alguns moments la veiem sortir per a tot arreu, ens hi haurem d’anar acostumant que l’aigua, també a muntanya, és un bé escàs. El manteniment en condicions de totes les instal·lacions que fan que, quan obrim l’aixeta ragi aigua, no ens sortirà gratis. Per això cal que també hi posem de la nostra part. Tanquem l’aixeta i consumim l’aigua justa. No tot ens ho han de fer les administracions.