En l’inici d’un nou curs escolar

Estem just a l’inici del curs escolar 2022-2023, car el dia 1 és el dia de la incorporació dels i de les docents als centres, mentre que l’alumnat ho farà una mica més tard, el dia 5 el d’infantil i primària i el 7 el de secundària.


Si el curs anterior no va pas acabar massa bé, el començament del present any lectiu sembla seguir amb la mateixa tònica d’anar pel pedregar, i ho dic no tant pels conflictes oberts entre el Departament i els diversos sindicats (modificació del calendari, nou currículum, decret de plantilles, de direccions, escola inclusiva...), amb vagues i aturades previstes per als pròxims dies 7 i 28 de setembre, sinó per una colla de reptes pedagògics, de metodologia i d’organització que, si no es resolen o recondueixen, poden arribar a comprometre l’ensenyament a casa nostra de manera molt seriosa a no tardar.

 

Si el curs anterior no va pas acabar massa bé, el començament del present any lectiu sembla seguir amb la mateixa tònica d'anar pel pedregar

 

 

 

 

 

 


En l’àmbit general del Ripollès les nuvolades que enfosqueixen la línia de l’horitzó educatiu són les mateixes que ennegreixen la de Catalunya, òbviament amb les matisacions que es vulguin i que calguin; aquests núvols, llegeixi’s reptes, han d’escampar abans no sigui massa tard, i per tal que escampin s’ha de plantejar, al meu entendre, a partir de la reconducció del que a continuació s’exposa:


· Reconduir els resultats de les Competències Bàsiques de Quart d’ESO, amb uns resultats globals que no conviden a l’optimisme, especialment a l’àrea de Matemàtiques en què dos de cada deu alumnes no assoleixen els mínims exigibles. A escala global, són els pitjors resultats des de l’any 2011.


· Reconduir, si se’m permet l’expressió, el caos pedagògic en què l’ensenyament es troba immers en aquests darrers cinc o sis anys, amb un ball de propostes que massa vegades deriva en l’adopció d’una metodologia concreta en detriment d’altres de solvència contrastada, amb la consegüent pèrdua de diversitat que és sempre enriquidora... al respecte, no cal insistir que en educació no hi ha ni varetes ni receptes màgiques.


· Reconduir el rol dels i les docents, en el sentit que es puguin centrar en la seva tasca que no és altra que la d’impartir o transmetre coneixements i destreses competencials i, així, poder prescindir d’una colla de tasques sobrevingudes que els entorpeixen, com ara i entre d’altres, la creixent i feixuga burocràcia.


· Reconduir les retallades i clarificar els canvis legislatius que afecten el col·lectiu.


· Reconduir en el sentit de revalorar la cultura de l’esforç; a parer meu, la promoció automàtica si no hi ha al darrere el mèrit del treball, de l’esforç, és un engany a l’alumnat.


· Reconduir la priorització del coneixement per sobre de la creativitat, car ambdós conceptes no són antagònics, i ara, només que, reitero, cal prioritzar-los correctament i amb l’ordre que toca.


I per anar acabant, fer-ho amb un terme que darrerament està sonant molt, talment com una cançó d’estiu, fins al punt que s’ha convertit en un mantra en pràcticament tots els aspectes de la nostra societat: l’emoció. Cenyint-me al particular món de l’educació no és gens estrany trobar afirmacions que pontifiquen que «l’educació ha de ser emocional i emocionant» o bé que els llibres de text han d’«emocionar». Una moda passatgera? Confesso que no tinc la resposta i, per tant, la deixo al lliure albir del/a lector/a.


Valgui aquest escrit com el meu més sincer reconeixement a tot el col·lectiu docent que des de les aules i sense fer soroll dediquen el seu dia a dia a fer que els nostres nens i nenes, nois i noies, puguin tenir a les seves mans els coneixements i les destreses que calen per poder afrontar amb èxit els embats de les onades de la vida, al mateix temps que amb el seu callat quefer, possibiliten que el nostre món d’avui sigui una mica millor que el d’ahir... i és que com diu l’aforisme clàssic, Sapere aude, això és, atreveix-te a saber!