Vist com està el pati europeu i amb l’actitud desfiant de règim de Vladímir Putin per la majoria de mortals, costa d’entendre la negativa reiterada del president de la República francesa, Emmanuel Macron, a la infraestructura del Mid-Cat. Com ja sabem el Mid-Cat és una connexió per transportar gas entre Catalunya i França a mig fer.

A priori sembla que la pèrfida excusa de París per oposar-se a la continuació del projecte és l’alt cost de l’obra. La premsa especialitzada hi ha vist una altra raó, prioritzar el seu model producció energètica a partir de les centrals nuclears. El gas provinent del sud i interconnectat en xarxa amb la resta d’Europa és una competència clara al seu model.

Costa d’entendre la negativa reiterada del president de la República francesa a la infraestructura del Mid-Cat

Però hi ha una altra raó, en aquest cas una raó d’estat, que subsisteix des de fa segles i que ens ajudarà a entendre la lògica francesa. La política secular francesa, de dretes i d’esquerres, això sí tota jacobina i centralista, és desertitzar tot el que hi ha al sud del Pirineu. L’Estat Espanyol i especialment Catalunya sempre han estat vistos com uns competidors i un problema potencial.

Encara recordo aquell il·lús debat, per dir-ho d’alguna manera, sobre el transvasament del riu Roina a Catalunya. Els francesos se’n fotien dia rere dia de les declaracions del govern de la Generalitat i d’alguna premsa de Barcelona, uns i altres excitats per les constructores de sempre, gairebé totes de Madrid, ja que veien grans comissions i moviment de diners. Pensar que França pogués cedir un bé escàs com l’aigua al sud del Pirineu és de ximples.

La incúria de l’administració francesa, i aquí hi hem d’afegir l’espanyola, a connectar ferroviàriament de Catalunya de forma òptima i ràpida tant en passatgers com en mercaderies Catalunya amb la resta d’Europa també s’explica per aquesta raó d’estat, una raó que es fonamenta a aïllar tot el que hi ha al sud del Pirineu de la resta d’Europa. Gas, aigua, ferrocarril, coneixement ... a França no li interessa. El sud d’Europa són ells. El que hi ha al sud de França és un enemic a batre. Les causes són tant llunyanes com actuals, l’agricultura espanyola i la indústria catalana són un element competitiu a escala europea. Recordem com els sindicats pagesos assaltaven i destruïen la càrrega dels camions de mercaderies de productes agrícoles que pujaven del sud cap al nord.

 I la pregunta obligada és perquè serveix la Unió Europea i en concret la Comissió Europea si no per impedir decisions que van en contra del benestar i la competitivitat europea. La Comissió, davant de l’oposició francesa al Mid-Cat, se n’ha rentat les mans i s’ha limitat a dir que és una qüestió entre dos estats. Sovint els buròcrates de la Comissió Europea fan bons els defensors del Brexit.

També sobta l’actitud decidida del govern espanyol, i no deu ser per fer un favor a Catalunya, ans al contrari, sabem com les gasten. La seva persistència respon a les necessitats alemanyes i a la pressió del sector del gas espanyol que hi veu un bon negoci. Quan per feina o per turisme hem voltat per allò que s’anomena vulgarment el Midi francès t’adones de com de deixat està. Tret de la inversió aeronàutica a Tolosa de Llenguadoc, París ha invertit poc o molt poc en el seu propi sud. L’àrea de París ho xucla tot i el sud és una mena de reserva natural per a jubilats. Madrid també intenta una cosa similar, però la resistència de bascos i catalans és més dura que la de bascos i catalans de l’altra banda de la frontera. Per tant, o Alemanya es quadra, o el projecte Mid-Cat dormirà el son dels justos en un calaix durant uns quants anys més o per sempre. Com també passa amb totes les interconnexions ferroviàries. Tot plegat pr posar en dubte quin sentit té la Unió Europea i demostra que el que s’omplia la boca d’enfortir la unitat europea en la seva presidència de torn, Emmanuel Macron, era pura retòrica.