Amb el pas dels anys, i a mesura que ens anem fent grans, som més conscients que totes les generacions han hagut de fer front a diferents problemàtiques al llarg de la història. Arribats a aquest punt sabem que hi ha moments de bonança econòmica i etapes de contracció, possibles crisis sanitàries, com la recent pandèmia de la Covid-19, o estralls polítics que deriven en guerres llunyanes juntament amb una crisi d’inflació i de falta de subministraments energètics.

Ens hem acostumat a creure que la nostra generació és la que més complicat ho té tot, i estem decidits a repetir-ho en veu alta cada cop que en tenim l’oportunitat. Massa cops ens oblidem de tot allò que van haver de viure els nostres avis i que ens imaginem com una superproducció d’alguna de les múltiples plataformes de continguts multimèdia en xarxa.

Hem passat mai gana? Hem passat mai fred? Ens hem hagut de posar a treballar amb tretze anys? Per molts de nosaltres la resposta és clara: No. Vist d’aquesta manera, doncs, la nostra generació sembla que ho ha tingut relativament més fàcil que moltes altres generacions passades, però això no vol dir que el nostre camí sigui un camí de roses.

Massa cops hem normalitzat el fet que els nostres pares, mares o avis minimitzin les nostres preocupacions i ens diguin que estem carregats de punyetes. Com podeu tenir ansietat, si no us ha faltat res? Això que et preocupa és una ximpleria, et diuen. I així és com molts cops es parla de la nostra salut mental.

Com podeu tenir ansietat, si no us ha faltat res? Això que et preocupa és una ximpleria, et diuen

Cert és que en molts casos ens hem accedit en victimitzar-nos accentuadament, i que això ha contribuït al fet que les nostres causes i queixes es difuminin als ulls de la resta de la societat. Arribats a aquest punt crec que és necessari que reflexionem col·lectivament, i necessitem que les preocupacions actuals i reivindicacions s’escoltin i es posin al centre del debat.

L’emergència climàtica que vivim, i que cada cop es mostra amb més virulència, és una realitat que a molts de nosaltres ens preocupa espacialment. El futur de les nostres vides, en molts casos, és del tot incerta. Tindrem aigua d’aquí a cinquanta anys? Podem cultivar aliments a casa nostra? Els estius seran tan càlids com aquest que hem passat? Totes aquestes preguntes, generalment, tenen unes respostes molt poc optimistes expressades pels experts en meteorologia, medi ambient i canvi climàtic, i això ens genera una clara ecoansietat. Quan expressem aquestes preocupacions se’ns etiqueta com a catastrofistes, negativistes o exagerats, però en pocs casos es posa el focus al centre del problema: Una preocupació clara que ens afecta i afectarà al llarg de la nostra vida.

El canvi climàtic és un problema que ens acompanyarà la resta de les nostres vides, i quan expressem en veu alta aquesta inquietud i fem un canvi d’hàbits xoquem amb una realitat clara. Frenar el canvi climàtic és una tasca col·lectiva on cal replantejant un canvi de model de transport, de turisme, de sistemes de recollida de residus urbans, econòmic i de consum.

Quan molts de nosaltres observem que no tota la societat està en el mateix punt de conscienciació, i que els canvis d’hàbits que el Planeta Terra ens està reclamant comprenem que aquesta necessitat no està a l’agenda de prioritats de molts dels nostres veïns i coneguts. És aquí on ens neix aquesta ecoansietat.

Així doncs, arribats a aquest punt d’emergència climàtica, demanem que les nostres preocupacions no quedin difuminades i camuflades per totes aquelles altres queixes i reclames legitimes que fem. Només demanem que s’afronti i s’assumeixi la necessitat de canvi d’hàbits i la conscienciació mediambiental. La solidaritat és clau per mitigar la catàstrofe que cada cop tenim més a prop.