Difícil avui no fer un article que parli del dimecres 21 de setembre, quan vam saber de l’assassinat de l’Anna Garcia Llobregat a mans de la seva parella. Difícil també no desesperar-se en pensar en totes les dones que com ella, han estat assassinades per homes, trinxant vides i somnis i que han passat a ser un número en una llista sinistra i sense sentit. I molt més difícil no plantejar-se què està fallant,  com a societat, a l’administració, en el sistema judicial, en el legislatiu... perquè això encara passi.

La violència masclista continua formant part de la vida de les dones tot i haver-se aprovat lleis i polítiques, que s’ha demostrat no ser efectives. Més enllà de portar el compte i lamentar les morts, les institucions no han apostat per cap procés realment transformador.

No es fa un plantejament profund de què s’ha de canviar

Cada vegada que sentim que hi ha hagut un altre assassinat s’encenen totes les alarmes, minuts de silenci i concentracions, però no es fa un plantejament profund de què s’ha de canviar. Les institucions públiques han de fer polítiques que impactin en la vida de les dones i que dotin dels mitjans necessaris als i les professionals que són mediació imprescindible perquè les dones puguin refer-se i tenir una vida digna. 

I sí la violència institucional també existeix… sobretot en el sistema judicial que moltes vegades discrimina, dilata, obstaculitza i revictimitza i fa molt més feixuc el ja complicat camí que tenen les dones que volen sortir-se’n.

Per tot això, hi ha molta feina a fer encara i és una feina urgent per parar aquest degoteig d’assassinats injustos i dolorosos. Així que s’ha de lluitar per no tornar a fer minuts de silenci, ni concentracions: s’ha de lluitar perquè les dones puguem continuar vives i amb vides dignes. Lluitar perquè el que li ha passat a l’Anna no es torni a repetir.