Es compleixen 5 anys de l’1-O i sens dubte és una data que romandrà per sempre en el nostre record. Pel que va significar els dies anteriors i pel que ha quedat dels dies i mesos posteriors. Podem dir que, per una vegada, el poble català va deixar la por en un racó, es va treure la complexitat de sobre com si fos una mica de pols i va plantar cara a tot un estat espanyol, amb una part de la seva gent cridant «a por ellos». No cal dir que es van fer veritables jocs de mans perquè el referèndum fos una realitat: la gent estava molt implicada, el secretisme era total, el CNI encara busca les urnes, i encara falta per saber els principals detalls de l’operació que, de segur, tardarem temps a saber-los perquè els tribunals espanyols continuen traient bilis i escuma per la boca quan senten 1-O del 2017.

Aquell magnífic dia es va aixecar plujós i la gent, il·lusionada i atemorida, feia guàrdia als col·legis electorals. Molts no sabien si els centres de votació estarien oberts o encara més, si hi haurien les desitjades urnes. Però finalment, encara no se sap d’on, les urnes van aparèixer, tots els col·legis en van tenir les seves i es van poder constituir les meses.

Tot el que no sigui això és perdre el temps, fer volar coloms, enganyar i desmotivar la gent

El Govern de Mariano Rajoy no va poder suportar no poder impedir el referèndum i, per això, les forces de repressió van planificar una acció de guerra contra gent pacífica que només tenia com a arma un sobre amb una papereta a dins. L’acció bèl·lica i covarda va tenir dos fronts: el primer va ser atacar els col·legis electorals on votaven els principals dirigents polítics, i el segon atacar les poblacions petites en les quals, tenint en compte el poc nombre d’habitants, la resistència ciutadana seria menor. El resultat i el balanç tothom el sap.

Però el més important... què en queda de l’1-O? Jo ho tinc claríssim: és el referèndum que va fer possible el poble per al poble i només per això es mereix tota la legitimitat del món, malgrat que alguns el vulguin desacreditar.

Els dirigents polítics acostumen a viure en una realitat paral·lela que no té res a veure amb la societat que diuen representar. Estic cansat, fart i tip que partits com ara ERC o CUP encara ens vulguin fer creure que podem tornar a votar en un referèndum d’autodeterminació. Cada vegada que diuen això és un insult i menyspreu a tota la gent que va fer possible el referèndum, als que va defensar les urnes amb el seu cos i, encara més, als que en van perdre alguna part per culpa dels atacs de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Als nostres dirigents se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya... com el MHP. Pere Aragonès que al seu missatge institucional de la diada de l’11-S va dir: “Tornarem a votar”. No s’ho creu ni ell!

O com l’ex diputada de la CUP i ex-exiliada, Anna Gabriel, que després d’agenollar-se davant del jutge Llarena, va dir en una entrevista per un mitjà de comunicació que l’1-O no vam guanyar la independència. Carai, ha tardat quatre anys a dir això? No serà que obeeix ordres del Tribunal Suprem?

Em podria fer més extens, però no acabaria mai. Només hi ha una realitat: l’1 d’octubre de 2017 VAM VOTAR I VAM GUANYAR. Tot el que no sigui això és perdre el temps, fer volar coloms, enganyar i desmotivar la gent. Desitjo que aquest dissabte, 1 d’octubre del 2022, el passeig Lluís Companys estigui ple de gom a gom per fer memòria a qui l’ha perdut de la importància d’aquell dia i recordar com es mereixen a tots els que el van fer possible.

I espero que ja no quedi cap resta de la “petita gimcana” d’aquella colla que volen el castellà a l’escola, amb una afluència que feia més pena que glòria, com és normal en els seus actes.