“Els catalans no ens hem agradat”. Possiblement, molts de nosaltres repetiríem ara la frase que va dir Jordi Pujol l’any 2006 després de l’aprovació del nou Estatut. La commemoració dels cinc anys del referèndum de l’1 d’octubre ha vingut enmig d’una crisi de govern (que és crònica, però que viu ara un moment àlgid) i d’una divisió d’opinions en el si de l’independentisme sobre la valoració del que va representar aquell moment històric i el que cal fer d’aquí en endavant. I a això hi podem afegir els xiulets que van expressar descontentament en l’acte commemoratiu que va tenir lloc a Barcelona.

Continuarem fent aquesta funció, que no sempre és agraïda, però que és necessària

segurament perquè era perspicaç i intel·ligent, i sabia que tenim tendència a esquerdar-nos. Continuarem fent aquesta funció, que no sempre és agraïda, però que és necessària. En el cas del Ripollès, sense anar més lluny, no hi ha satisfacció més gran per a nosaltres que haver participat en un acte unitari de commemoració de l’1 d’octubre, que va reunir dissabte davant de la biblioteca Lambert Mata els tres partits independentistes (Junts, Esquerra i la CUP) i les dues entitats representatives dins d’aquest àmbit (l’ANC i Òmnium), tots plegats expressant-nos i sentint la veu i la música de la Marina Prat. No a tot arreu era possible aquesta unitat. A vegades, Ripoll i el Ripollès donem un bon exemple.