Fa uns anys, cinc exactament, tot un poble, tota una nació, va tenir un somni; un formós somni que feia més de tres-cents anys que la seva gent venia acaronant. I aquell dia, el primer diumenge del mes d’octubre, tot aquell poble, impregnat d’il·lusió (i també, de temença) va sortir el carrer en una estranya processó que els portava davant d’unes urnes on, cerimonialment, tots hi dipositaven el seu anhel en forma de papereta. En acabar, es trobaven entre ells i comentaven la petita (o no tan petita) aventura de la seva particular participació en aquell cerimonial.

Alguns varen fer-ho en la més absoluta tranquil·litat, això sí, no exempta de temor. D’altres, varen fer-ho rebent de valent, mentre els seus cossos feien de mur protector d’aquelles urnes que contenien la il·lusió i l’esperança de tota una nació. Va ser un exemple d’organització, de civisme, de fermesa en els criteris, d’estimació a la terra i a la seva gent.

Quina manera més elegant, més senyora, de dir les coses. Dipositant una papereta en una urna, i fer-ho lliurement; tant si creies blanc com si creies negre. Quin exemple tan extraordinari per aquells que es vanten de ser els adalils de la democràcia. Ells mateixos, pocs dies abans, havien dit que no es faria aquella cerimònia, i que acabaria essent una “costellada” (ells en deien: barbacoa). Quin desconeixement més manifest, més evident, de la nostra idiosincràsia, del nostre tarannà!

Dos grans poetes nostres ho varen definir ja fa temps. Un de manera senzilla i entenedora; va ser el nostre mai prou ben reconegut Joan Maragall. Ell deia: Heus aquí l’ànima catalana: Llibertat.

L’altre gran poeta nostre, el gairebé oblidat Salvador Espriu, en un estil més retòric, adreçant-se aquella Espanya franquista, i per “dissimular-ho una mica”, anomenant-la Sepharat (com feien els jueus espanyols expulsats pels reis catòlics). Doncs, Espriu els hi deia: Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.

Aquest sentit de la vida, aquest anhel de viure en pau i llibertat; aquesta voluntat de ser nosaltres mateixos, sense haver de demanar perdó a cada mot que diguem, quan parlem en aquella llegua que ens varen ensenyar a casa, la nostra mare, i també el nostre pare. Que ens respectin el fet de ser diferents d’ells, per pensar de manera pròpia. La nostra manera ser i de fer no ens fa millors ni pitjors que cap altra comunitat. Res d’això; però sí que ens fa diferents, i és aquesta diferència que ens identifica, el que tots plegats volem mantenir.

Ara ens caldria, disposar de líders preparats, valents i decidits que sàpiguen i vulguin conduir a la nostra societat vers aquest somni que es va materialitzar, i vàrem viure per unes hores fa cinc anys. Per això, com deia en Joan Maragall, han de:
Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Jo, més modestament us diria: La salvació del nostre poble en depèn!

Un aclariment final, el redactat del títol, no és meu. És d’una gran senyora americana, Eleanor Roosevelt, gran activista social i esposa d’en Franklin Delano Roosevelt, únic ciutadà dels Estats Units, que ha estat tres vegades president del seu país.