Tot sembla indicar que la Covid-19, la pandèmia que ens ha marcat la vida durant més de dos anys, està en procés de dissipació. Ara em fa una certa tristesa recordar que en els primers temps d’angoixa, una de les frases que va fer fortuna va ser “d’aquesta pandèmia en sortirem més forts”. Una sentència premonitòria? Molt em temo que no.

No, en l’àmbit de societat. Ara mateix, som testimonis massa propers d’una sagnant guerra a Europa mateix, que està ocasionant molt de sofriment a la població d’Ucraïna, que hipoteca el futur del perillós gegant rus, que impacta de valent totes les economies occidentals. Que fins i tot amenaça de derivar a conflicte nuclear que, això és segur, seria devastador.

D’una altra manera, fruit de convulsions que no es podien preveure, avui en dia estem fent moltes passes enrere. S’està tornant a generar energia amb el carbó (letal pel planeta) s’ha aturat el procés de parada de les nuclears i si bé l’energia neta elèctrica avança, ho fa molt lentament. És obvi que els combustibles fòssils continuaran sent, per molt massa temps, els grans condicionadors malgrat saber que no queda altra solució que no sigui marginar-los.

Ens trobem davant moviments purament reactius que s’aprofiten que els governs tradicionals semblen perduts, que les coses en general ni són ni pinten gens bé

Alhora, a l’Europa política (i als EUA) creixen amb força els moviments d’ultradreta. Aquest mateix mes, quan els compleixen 100 anys de la feixista “Marxa sobre Roma” a Itàlia tornen a tenir el govern, a Anglaterra estan ensorrant l’economia, a Hongria i Polònia manen amb els seus peculiars mètodes, mentre creixen als països nòrdics, a Àustria, a Espanya, a França... arreu. Una ideologia que fa por, no sols pel record de què van fer fa un segle, de l’hecatombe que van propiciar a tot Europa, sinó perquè la versió actual pot ser que sigui tant o més letal, en mostrar encara més absència de projectes de progrés social. Ens trobem davant moviments purament reactius que s’aprofiten que els governs tradicionals semblen perduts, que les coses en general ni són ni pinten gens bé. La gent pateix i s’agafa al pal roent dels populismes, sempre orfes de continguts, de propostes en positiu. Algú em pot dir d’algun país que hagi sigut millor després de ser governat per l’extrema dreta? Doncs cap aquí anem si els desequilibris socials, el patiment de la gent, continua anant a més.

I socialment... ara som millors? Jo crec que no. Cada volta veig la societat més egoista, més insolidària, més racista, més abocada a l’hedonisme i menys en el sacrifici personal. Està creixent la desigualtat i, compte!, cada volta està més normalitzat l’ús de drogues que com hem patit fa poc a casa, ens reporta resultats a voltes letals. Honestament, algú em pot raonar que la societat no està immersa en un procés de decadència que costarà molt revertir?

I per acabar un breu incís sobre un tema de casa, del qual em fa molta mandra parlar-ne: el Govern de la Generalitat. Quan deixaran de rebolcar-se en el fangar? Posaran en algun moment un dit de seny? Molt em temo que si continuen amb la deriva actual, gairebé cap dels polítics que tenim ara al davant seran aprofitables en el futur. De fet, ja van molt massa tard per revertir l’exhibició de misèries partidistes, de rancúnies personals posades sempre per davant del servei al país. Crec que la història els jutjarà durament. S’ho estan guanyant dia rere dia.

I per ara, ja n’hi ha prou d’alegrar-vos el dia.