Fa ben pocs dies es va inaugurar a les sales Joan Maragall i Puig i Cadafalch del Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses una exposició en memòria i homenatge al pintor Xavier Carbonell i Serra (Olot, 1942-2015), un artista d’ample reconegut i prestigi internacional, car té obra escampada en col·leccions particulars, museus, institucions públiques i privades d’arreu dels cinc continents; és per aquesta raó que no és gens exagerat afirmar que ha estat l’artista més internacional no només d’Olot, sinó també de l’àmbit nacional català.

Com a creador, la seva obra és fruit d’un treball constant i d’una incansable voluntat d’aprendre i de millorar, que va mantenir sempre i en tot moment, cosa que li feu adquirir «un sentit de responsabilitat sí que el sents, que el perceps per crear un art que sigui digne i que, en aquest sentit, estigui a l’altura; més aviat és un compromís que assumeixes... és per això mateix pel que m’autoexigeixo com més va, més.», per dir-ho en els seus propis mots.

Recomanar-vos, amables i pacients lectors, la visita calmada i sense urgències d’aquesta exposició

La seva obra, deia en unes línies precedents: la componen unes dues mil pintures de tècniques diverses, a més a més de la no menys ingent tasca litogràfica i de gravats, a la qual cal sumar la ceràmica i l’escultura, activitats en què també va destacar, malgrat que les practicà de manera molt minoritària i en un curt espai de temps. De fet, en una publicació de mitjans dels anys setanta sobre l’elenc d’artistes d’Olot, se’l presentà com a «jove escultor olotí» i d’aquells anys escultòrics -si se’m permet l’expressió- en tenim constància pública, com per exemple el Monument a la Sardana, ubicat actualment a l’espai arbrat d’entrada al Parc Nou de la capital garrotxina.

Dit això i tornant a la mostra pictòrica exhibida a la vila de les Abadesses, cal destacar-ne que la temàtica que la compon és d’allò més variada: hi trobem des dels paisatges de la natura, a destacar el titulat «Arbreda», fins al paisatge urbà novaiorquès, pel qual sentia una devoció especial, donada per la imponent verticalitat i la geometria del seu perfil urbà que els gratacels li confereixen: «una de les meves emocions més grans fou la descoberta de Nova York l’any 1992. Quin impacte em va causar des que vaig arribar a l’aeroport!»; també vistes d’altres ciutats que, al seu moment, van atraure la seva mirada creativa, com ara Venècia, Salzburg o el seu Olot natal; natures mortes, quatre en concret; vuit cartells que són testimonis del seu esmentat periple internacional; la figura femenina, veritable estilema de la seva obra... la dona que hi recrea és com un ésser de bellesa distant, sensual, talment una cariàtide: «procuro que les dones de les meves pintures siguin elegants, sofisticades, seductores, vestides segons els patrons de la moda actual, i és d’entre totes aquestes consideracions que em surt aquesta dona una mica com a símbol, atractiva i suggerent, però sempre dins d’unes normes de rigorositat plàstica.» Ben cert, car amb els seus pinzells aconsegueix desenvolupar el seu poder de suggestió i, per sobre de tot, conservar el seu misteri. En aquest sentit, crec que hi escau parlar del que hom anomena «l’etern femení».

En totes i cadascuna d’aquestes teles hi sobresurt l’equilibri seré de la composició, curull d’humanitat, el tractament del color, en què el negre és absent i, per descomptat, de la llum, una llum matisada pel cromatisme càlid dels seus pinzells que confereix als llenços una lluminositat de tons vellutats: d’aquí el títol de l’exposició, «La llum vellutada».
Al respecte i com molt bé deixà escrit la ploma crítica de Baltasar Porcel, «La primera cosa que sobresurt en les seves pintures és llur capacitat decorativista. El seu talent pictòric li fa veure el quadre com un tot i els colors com una alegria. L’arc de sant Martí sense melangies, però».

Permeteu-me d’acabar aquest article d’una manera ben insòlita, que no és altre que recomanar-vos, amables i pacients lectors, la visita calmada i sense urgències d’aquesta exposició dedicada a homenatjar la memòria i el llegat de Xavier Carbonell i Serra.