La setmana passada vaig poder veure l’obra que s’ha estrenat aquest any al Teatre Lliure: “Síndrome de Gel”. En aquesta obra s’explica l’estat catatònic que pateixen molts joves  refugiats adolescents a Suècia quan reben la notícia de la seva deportació als seus països d’origen que encara estan en guerra. Aquest estat de desconnexió rep el nom de síndrome de resignació.

Cal fer-nos preguntes del perquè passen les coses

En aquesta obra hi ha la figura del director d’un hospital on els que pateixen la síndrome de la resignació van a buscar-hi el consol que no troben. El director de l’hospital pateix una altra síndrome, el de gel. Aquesta síndrome de gel s’explica dient: ‘jo no sóc racista, però...’ I tenint en compte els últims resultats de les eleccions a Suècia és possible que la síndrome de gel condicioni la síndrome de la resignació.

El ‘jo no sóc racista, però...’ ens disculpa d’alguna cosa que intuïm que no és bona.

El ‘jo no sóc racista, però...’ ens fa adonar d’unes actituds microracistes de les quals no en som conscients.

El ‘jo no sóc racista, però...’ ens fa adonar de la quantitat d’actituds xenòfobes del nostre entorn, no ens adonem que els drets de les persones engloben a tothom.

El ‘jo no sóc racista, però...’ dona credibilitat a les falsedats sense contrastar-les: que els de fora tenen més ajuts, que les coses dolentes només la fan els estrangers... Els ajuts són per a tothom i de bestieses tothom en fa.

La síndrome de gel va de bracet de la síndrome de la resignació. Si en bandegem una, l’altra desapareixerà. Cal fer-nos preguntes del perquè passen les coses. Demanar complicitat als nostres polítics per activar polítiques on la convivència sigui la prioritat. I per sobre de tot acabar amb qualsevol actitud feixista, dictatorial, totalitària, etc, vingui d’on vingui, o sigui on sigui. Si els drets humans no passen per sobre de tot plegat, anem dats. Ho tenim perdut.