Imagino que a l’Institut d’Estudis Catalans algú deu estar pensant alguna paraulota enrevessada i impronunciable per definir les estranyes tardors mig estius que ens assoten aquests pocs darrers anys mentre que en castellà ja les han definit tan alegrement com veroños i s’han quedat tan amples, per variar.

A Catalunya sempre hem tingut obsessió per santuaris enfilats, per bons restaurants, per santuaris prop de bons restaurants i viceversa i, per acabar-ho de rematar tot, per pensar que la nostra llengua ha de ser la més pura, homogènia, depurada i gramaticalment correcta del món, com si no hagués de canviar mai, ves per on.

Si un es pren la molèstia de llegir alguna gramàtica catalana, inclosa la revisió del 2016, un s’adona que, amb tot plegat, escriure bé el català és tant impossible com obstinada la dèria de lingüistes i polítics a fer-la brillar com ous prehistòrics abandonats al lliure albir de dièresi, diacrítics i preposicions davant d’infinitius, per dir quatre merdes incomprensibles i inútils.

En honor a la veritat, la gramàtica castellana és complicada també, tot i que la seva actitud és més oberta i menys estricta que la nostra

En honor a la veritat, la gramàtica castellana, i poso aquesta llengua no per altra cosa que per proximitat geogràfica, és complicada també, tot i que la seva actitud és més oberta i menys estricta que la nostra que cada vegada que obrim la boca pensem que no ho diem bé. I ja no parlem d’escriure-la correctament, en part gràcies a la dèria que hi ha d’haver una sola llengua única i ben parlada, la de casa nostra, i que qualsevol variació dialectal porta a l’escarni i a la mofa i befa sistemàtiques i mútues.

Ara, a la tarda de la meva vida reflexiono sobre bajanades com l’anterior i sobre la percepció estranya de la durada de les diferents parts del dia, així, els matins sempre m’han semblat curts i les tardes llargues, infinites. Sobretot ara que a cap hora és fosc en els nostres hiverns boreals sense aurores i amb poc fred, sembla, pels veronyos que, un dia o altre, ja canviaran.

Als darrers mil anys (i més) la humanitat ha contemplat moltes coses, i molts canvis climàtics també, però, com sempre, en fem oblit ràpidament i no volem recordar les petites edats de gel ni l’òptim climàtic medieval en què hi havia vinyes verdes vora el mar polar àrtic (la terra verda, i sense gels, de l’ara Groenlàndia).

Potser per tot això sovint em repapo amb olor de gasolina als dits i perfumats els cabells amb hidrocarburs de cadena llarga en algun revolt d’alguna de les moltes collades de la nostra contrada boscosa deixada de la mà de Déu i de la generalitat (en minúscules, per inútil) per calmar-me amb el ralentí estable del meu bicilíndric teutó de combustió interna i pensar que les tardes infinites ja em comencen a emprenyar i que, ben pensat, els veronyos càlids no em desagraden pas.

Rock me mama.