Fa molts anys hi havia un pagès que menava unes pastures en una vila d’un país imaginari. Ho havia fet el besavi, l’avi i el pare…, i ell també sabia com tirar-ho endavant.
Sis vaques, quatre vedells i tres cavalls de carn menjaven del prat i  mantenien els esbarzers del bosc a rega de les cases properes. El bon home no s’aturava pas mai… ni dissabtes ni diumenges, ni festes de guardar.

En els rodals ufanosos hi creixia l’herba verda i els animals s’hi alimentaven tot femant la terra. Amb el pas de les estacions els colors de les flors canviaven, i mallerengues, pinsans, pardals, garses, esparvers donaven pau i salut a tothom que ho contemplava. La petita fauna de caragols, grills, sargantanes, papallones, marietes, tòtils, i fins i tot alguna llisona entretenien la vida de petits i grans.

Potser els regidors i els pagesos de la vila, asseguts a la taula de la paraula bona, podrien sembrar plegats llavors imaginatives ben respectuoses per a les generacions futures

Temps enllà, els prats de pastura del pare havien estat més extensos i enllaçaven amb els camps dels altres pagesos. El poble era embolcallat de prats i conreus que li feien de pell protectora, i aquells camps servien alhora de rebost de bon menjar i d’amable pont amb l’entorn més feréstec. Els senglars s’adonaven que costava apropar-se vora els prats, i les serps s’escolaven xino-xano dins els marges.

Però ve-t’ho aquí que aquelles pastures i conreus, aquella protecció que aturava el foc defensant el poble, aquell panorama vistós i elegant, va ensopegar amb un temps nefast de desequilibri, i començà a patir esgarrinxades una darrera l’altra.

I així fou com, en pocs anys, bona part d’aquell món de prats i feixes -netes i polides-, va tornar-se un tatuatge encarcarat necessitat de grans infraestructures: aigua, voreres, tanques, llums, arbres exòtics... un extens dibuix rectilini de colors metàl·lics, asfalt, ciment grisós, pigallat de verd de gespa de plàstic i ben il·luminat per estirar moltes papallones del boix.

...Quan cada vegada més gent s’anava esgarrifant en imaginar que aquell pictograma podia continuar creixent fins a ocupar-ho tot, ja només hi quedava aquell pagès a l’entrada de la vila i les seves bèsties, mantenint, nit i dia, aquell meravellós trosset de paisatge, tendre i sinuós.

Però, i si de veritat aquells prats fossin un gran tresor per viure tots més feliços? Pensaríem aleshores a refer les parts del nucli antic buit i malmès d’aquella vila? Transformaríem, potser, les cases velles i les naus industrials, per tornar-les habitatges verds? Deixaríem unes bones gaies de terreny perquè aquells pagesos continuessin cuidant els prats i els bancals ara ja tan escassos i decisius per a tothom?

Qui ho sap? Potser els regidors i els pagesos de la vila, asseguts a la taula de la paraula bona, podrien sembrar plegats llavors imaginatives ben respectuoses per a les generacions futures...

Perquè al capdavall del sac diuen que hi trobarem les engrunes. I que tal com va el futur vindrà coll amunt. Que no n’hi haurà pas gaire, ni pels que fa poc que hi són, ni per aquells que aviat hauran d’arribar...

I darrere la porta hi ha un gos i el conte s’ha fos, i darrere la porta hi ha un gat i el conte s’ha acabat.