Catalunya ha estat històricament una terra de reivindicacions i lluita obrera. L’any 1919, ara fa 103 anys, l’elèctrica “Riegos y Fuerzas del Ebro” va acomiadar vuit treballadors de l’empresa “La Canadenca” de Barcelona. Aquests acomiadaments van suposar la posada en marxar d’unes reivindicacions obreres que van esdevenir històriques, ja que milers de treballadors van iniciar una vaga que va suposar la paralització del 70% de la indústria elèctrica de la regió.

Les reivindicacions es van allargar fins a un total de quaranta-quatre dies i finalment el govern central va decidir aprovar per llei la jornada laboral de vuit hores diàries. Aquesta reforma va suposar una clara millora pel que fa als drets laborals dels obrers, un guany i avenç que es va donar gràcies a la lluita i perseverança de la classe obrera d’aquell moment.

Cal tenir en compte que en aquell context històric hi havia una clara divisió del treball per sexes. Els homes eren els que treballaven fora de les llars fent tasques productives i remunerades, generalment en indústries, i les dones, en canvi, eren les que es quedaven a casa duent a terme les tasques de cura, no remunerades i invisibilitzades socialment.

L’aplicació de la llei de les vuit hores estava pensada en l’estructura social i laboral de l’any 1900, i responia a la regularització i repartiment d’obligacions i temps d’ocupació d’homes i dones. El govern d’aquell moment, amb una clara mirada androcèntrica, creia que amb aquesta nova legislació homes i dones destinarien uns temps similars per fer les seves tasques.

Les vuit hores laborals van ser un guany l’any 1919, però aquesta normativa podem dir que no s’ajusta a la realitat actual

Aquestes polítiques, lògicament pensades i aprovades per homes, van tenir uns efectes clarament positius per la classe obrera, però les millores en l’esfera productiva no es va traduir en la millora de la situació de les dones i en especial de l’esfera reproductiva. Quan la política d’estat va apostar per l’estructuralització de la divisió de treball per sexes no contemplava que la societat és una estructura canviant, i que les realitats socials i productives d’aquell moment podien transformar-se i evolucionar.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, les dones comencen a ocupar els espais productius -ja que els homes són cridats a files- i són aquestes les que comencen a assumir rols en aquests espais. Amb la fi de la guerra i l’arribada a la dictadura l’accés de la dona al mercat laboral productiu torna a limitar-se, tot i que moltes d’aquestes no l’acaben d’abandonar pel fet d’haver quedat viudes o tenir els marits a l’exili.

Tot i les traves que el franquisme va posar perquè les dones accedissin al mercat productiu, aquesta tendència no va parar d’augmentar i amb l’arribada de la democràcia aquest accés femení al treball es va consolidar. Tot això va suposar un canvi en l’estructura social del mercat laboral, i aquest canvi de paradigma va enterrar definitivament l’estructura i divisió per sexes del mercat que es visualitzava al segle XX.

La normalització i expansió de l’accés femení al mercat laboral va canviar l’estructura del sistema productiu, però els canvis que es van donar no van anar acompanyats d’un replantejament general de la força del treball reproductiu. Les dones havien guanyat uns drets i havien fet els passos cap a una primera emancipació, però es continuava oblidant tot allò que s’entenia com la cosa reproductiva i de cures.

El nou model productiu mixt i la no regulació de les feines reproductives va suposar una sobrecàrrega de treball per a la població femenina, ja que aquestes havien de complir la jornada laboral estipulada per llei a més a més de totes aquelles feines no remunerades vinculades a la llar.

La liberalització del mercat laboral i la no planificació de les feines reproductives que encara avui dia arrosseguem suposa una desigual situació segons el sexe. Les enquestes mostren com les dones treballen de mitja unes dotze hores diàries entre setmana, i sis hores en els dies festius. Els homes, en canvi, de mitja treballen nou hores entre setmana i dues els no laborables.

Les dades actuals i els estudis de gènere mostren que s’ha de replantejar el mercat laboral. Les vuit hores laborals van ser un guany l’any 1919, però aquesta normativa podem dir que no s’ajusta a la realitat actual. En un context on hi ha hagut una expansió de treballs amb un alt valor afegit cal plantejar la necessitat de regular encara més el treball remunerat. Aquesta problemàtica endèmica s’ha d’afrontar aplicant polítiques ajustades a la realitat i amb un clar biaix feminista. Algunes de les solucions que es plantegen per abordar aquestes problemàtiques poden semblar controvertides, però també són justes i modernes, igual que la societat que visualitzem.

La remuneració de l’esfera reproductiva o la reducció d’hores en l’esfera productiva per qui assumeix les tasques de cura és clau per mitigar la desigual situació de la qual pareixen els diferents sexes. Com a societat tenim el deure de revalorar les feines de cura, ja que, al cap i a la fi, són totes aquelles que sustenten la vida de totes les persones humanes.

Tot va començar l’any 1919 amb una situació complexa i amb l’abús de les elèctriques sobre la classe obrera. Aquest any 2022 sembla que no estem tan lluny del passat, amb una indústria energètica que ens ofega dia a dia, empobrint-nos cada cop més en favor d’uns guanys desorbitats que aquestes estan experimentant.

La història és un mecanisme pedagògic que ens ensenya i ens mostra una manera de fer. És una arma que tenim per empoderar-nos i utilitzar antigues receptes que van funcionar per fer canviar allò que actualment no funciona. Al cap i a la fi, ho tenim a les nostres mans si volem canviar l’actual estructura d’aquest model de societat caduc. Hem d’emmirallar-nos a les revolucions i reivindicacions històriques: sols així tindrem la força social per esdevenir reals les nostres reivindicacions.