Quan era petit i m’aconsellaven els valors religiosos, pensava que si Catalunya era la regió d’Espanya més rica i pròspera en estar situada sota un Pirineu molt hidràulic, a la frontera amb França i amb una gran Barcelona amb port a la Mediterrània, era lògic que es col·laborés econòmicament en el desenvolupament de les regions espanyoles més rurals i pobres. Al llarg dels anys, però, hem pogut comprovar que quan a l’Estat Espanyol ha manat la dictadura franquista i posteriorment l’extrema dreta, s’ha fet estafant Catalunya perquè si a l’hora de fer els pressupostos anuals, es feia de manera més o menys justa, a l’hora d’executar la despesa, s’invertia menys del 50%, sense compensar-ho l’any següent. Tot el contrari del que passava amb el centralisme de Madrid, on s’executava més del 100% la majoria d’anys.

Catalunya va tenir bon rotllo durant l’inici de la democràcia: a l’etapa Pujol, els Jocs Olímpics, el Govern Estatal i els Ajuntaments progressistes, fins a aconseguir l’Estatut de Catalunya del 2006, aprovat per les Corts Espanyoles i referendat pel 80% de votants catalans abans que el recurs del PP al Tribunal Constitucional malmetés multitud d’Articles, Preceptes i Disposicions Addicionals.

Tinc el desig que el moment que estem vivint de reconstrucció europea ens ajudi a consolidar una Europa federal dinàmica i encertada

Aquesta setmana hem pogut veure i comprovar com els esforços que esmercen el Govern Socialista de l’Estat i el grup d’ERC a Catalunya per arribar a acords dins la taula de diàleg es veuen constantment desqualificats, tant pels independentistes radicals catalans com per l’extrema dreta espanyola, que han fet estripar les cartes per a la renovació del Poder Judicial. Un cas ben clar de “retroalimentació” dels dos extrems: els centralistes espanyols pensen a obtenir més vots en les eleccions a Espanya i els independentistes radicals catalans prioritzen aconseguir més vots a Catalunya. Lògicament, aquestes actituds d’enfrontament total fan créixer els radicalismes dels dos bàndols: els espanyols contra els catalans i els catalans contra els espanyols.

Avui, i mirant positivament l’actual situació, tinc el desig que el moment que estem vivint de reconstrucció europea, estimulats per l’amenaça de Rússia en la guerra d’Ucraïna, ens ajudi a consolidar una Europa federal dinàmica i encertada. Un espai que ajudi a superar els nacionalismes excloents, tot recolzant i potenciant els nacionalismes integradors, no solament entre els autòctons europeus, sinó també entre els milions de ciutadans nouvinguts d’altres països, totalment necessaris per al creixement econòmic i el benestar de tots dins d’aquesta Europa composta d’Estats plurinacionals, fortament convençuts que les febleses humanes són superables amb un creixement humà assumit i respectuós per tothom.