Conservo un record nítid d’aquelles làmines tendencioses que trobàvem als llibres durant la postguerra i que tenien la finalitat de guiar-nos pel bon camí i convertir-nos en dignes i exemplars ciutadans de la pàtria. Recordo especialment una imatge de la suposada pau familiar vespertina amb el pare llegint el diari còmodament assegut al sofà, la mare rentant els plats a la cuina, el nen fent aplicadament els deures de l’escola i la nena desparant submisament la taula. Tot amb uns colors suaus, produint un efecte de serenitat, proposant-nos un model a seguir. Quin repartiment dels rols! Quin clixé més reeixit! La família perfecta! Nosaltres, però, ja estàvem obrint una esquerda generacional i el dubte començava a corcar velles certeses.

Recordo també els dibuixos idíl·lics i entranyables sobre les quatre estacions. La primavera amb el despertar de la natura i els prats plens de flors multicolors, l’estiu amb escenes acolorides arran del mar, la tardor amb la llum groguenca de la posta i la gespa coberta amb el tapís de les fulles caigudes i l’hivern amb ninots de neu i atmosferes nadalenques. Tot respirava serenor, ordre, repetició, un univers de cromo com aquells que exhumàvem sota les rajoles de xocolata.

A la cuina també existia la mateixa diferenciació estacional. A la primavera, faves, pèsols i tota la gamma de verds possibles; a l’estiu, els gelats, les cireres i els préssecs; a la tardor, castanyes i bolets i, a l’hivern, tota la mena de cuinats poderosos i calents per refer-nos del fred. Ara, la modernitat ens ofereix de tot durant tot l’any.

Ara la natura és objecte de diàleg i molta controvèrsia. Es parla molt del canvi climàtic, però som incapaços de posar-nos d’acord

Pel que fa al món de la música, Vivaldi seguia la mateixa tònica. A la primavera escoltem el cant dels ocells, la melodia joiosa dels rierols i el tro d’alguna ruixada incipient. A l’estiu percebem un arbre que es crema per culpa de la xafogor i assistim a un oratge sobtat. A la tardor gaudim de la verema i, després, de les festes camperoles que tenen lloc després de la feina ben feta. A l’hivern contemplem els nens jugant sobre la neu o els tions de la llar de foc amb una melodia subtil que ens assossega l’ànima. Arreu ordre, immutabilitat, ambient idíl·lic, germanor, atmosfera de somni.

I la pintura... Des de la primavera de Botticelli fins als paisatges de Brueggel, Monet i tants d’altres, tot ben endreçat, previsible. La roda del temps repetint-se sense aquells imprevistos o desviacions que deixen el cor confós i sense respostes. I la poesia... Amb un caire més simbòlic, al XIX trobem veus que han tocat el tema de la natura com ara Lamartine, Victor Hugo, Verlaine o Rimbaud.

Que diferent és la visió que nosaltres tenim de la natura. Ara és objecte de poc diàleg i molta controvèrsia. Es parla molt del canvi climàtic, però som incapaços de posar-nos d’acord per afrontar-ho. Patim sequeres interminables que acaben amb diluvis devastadors. Arreu inundacions i megafocs,  l’erosió, la pol·lució, la desforestació ens obsedeix veritablement, feligresos com som d’una religió que només valora el present, l’elevació de la temperatura que pot tenir en un futur conseqüències nefastes? Deixarem de destruir ecosistemes  sense emprendre les mesures necessàries? Volem acabar amb el món salvatge, amb espècies animals que fa segles que ens han acompanyat? Sabem el que diem quan parlem de patrimoni? Com resoldrem la problemàtica energètica? Quan s’imposaran les energies renovables? Estem orgullosos d’un món on hi ha qui és un consumidor compulsiu mentre hi ha qui es mor de fam? Com aconseguirem refredar la terra? Què diem quan parlem de restauració ecològica? Quan, en lloc de tantes abstraccions, hi haurà finalment una presa de consciència, una resposta concloent i unes accions empreses per allò que és vital? L’essencial: Estem treballant, no només discutint, per aconseguir un futur més habitable?