Trobar “la mida justa” a l’hora d’actuar és, en general, difícil. Això passa en quasi tots els àmbits de la vida. Ser un puntal en la vida dels fills sense caure en la sobreprotecció, utilitzar la tecnologia sense fer-ne un abús o la dedicació a la feina sense viure només per treballar… Són exemples concrets que ens descriuen com és d’important trobar l’equilibri a l’hora de repartir els valors en la balança de les prioritats.

Això costa a tot arreu i massa sovint. La tendència a anar d’un extrem a l’altre sovint ens perd. Tenim una tendència a veure la realitat blanca o negra i obviem que tot és ple de matisos i que cada to de la paleta de colors és una realitat diferent.

Veure el món molt fosc és confús i perillós, i ho és, perquè s’encomana.

Veure el món molt fosc és confús i perillós, i ho és, perquè s’encomana

No seria cert i seria propi d’un il·lús dir que tot va bé, parlar del nostre poble com d’un indret perfecte i sense res o poc a millorar. Seria fals i no s’ajustaria gens a la realitat. Però tampoc és cert situar-nos a l’altre extrem i voler fer creure que Ripoll és un poble amb més problemàtiques que la resta, amb menys il•lusions i amb poc futur. Ser regidora de Cultura em permet copsar cada dia la il·lusió dels ripollesos i les ripolleses. De totes les edats. Trucades, correus electrònics, iniciatives variades i constructives són el pa de cada dia. Gent que gaudeix, somriu, que és crítica i que és ferma. Gent que sap que faríem una llista d’aspectes que canviaríem i que també la llista és llarga quan la fem dels aspectes que ens fan sentir molt orgullosos i orgulloses de ser de Ripoll, del Ripollès.

Hem de trobar la mida justa i l’hem de trobar aviat. Saber-nos hereus d’una història i constructors d’un futur. Fer-ho amb la certesa que som fills del temps que ens toca viure: ara i aquí. El segle XXI. Som un poble resilient que avança en un entorn preciós i que només des de la voluntat de sumar pot progressar. Cadascú compta per inclinar la balança cap a la crítica constructiva. No és qüestió d’anar amb el lliri a la mà ni dir sempre que tot va bé. Però tampoc es pot estar permanentment enfadat i criticar-ho tot. En fi… emplacem-nos a trobar la mida justa -des de l’exigència, l’optimisme i el rigor- així podrem millorar i, alhora, evitarem la crispació.