Està tothom preparat i d’acord que cadascú sigui amo de la seva pròpia sexualitat? Sembla senzill, només cal ser respectuós amb la voluntat i llibertat de les persones. Doncs d’això va la llei del “solo sí es sí”.

Arran de la violació en grup de “La Manada” el 2016, recordem cinc homes van violar en grup a una jove de 18 anys, i les mobilitzacions massives en els carrers del país, després de més d’un any de tràmits parlamentaris, amb el vot favorable de 205 diputats i diputades del Congrés i 141 en contra, només els del PP i VOX i 3 abstencions de la CUP, el passat 7 d’octubre va entrar en vigor la denominada llei de “solo sí es sí”.

En resum aquesta llei és la de la llibertat sexual, la que augmenta les penes per submissió química, la que garanteix una reparació per les víctimes, la que prohibeix la difusió d’imatges íntimes i, en definitiva, la que considera l’agressió sexual com una manera més de violència masclista a l’efecte de donar una protecció integral a les víctimes.

Es deixa de posar el focus en la víctima, per posar-la en qui realitza una conducta sexual no consentida

Però perquè una llei, aparentment plagada de bondats, ha aixecat tanta polseguera? La resposta, des del meu punt de vista, és que canvia les nostres vides perquè obliga a entendre la sexualitat d’una altra manera. Com apuntava la titular del Ministeri d’Igualtat s’estableix per llei que el centre de tota relació sexual sigui el consentiment, en sentit contrari, sense consentiment el que hi ha és agressió.

La llei del només sí és sí, que reforma el Codi Penal de l’any 1995, ha introduït un canvi fonamental, llargament reivindicat pel feminisme i que al meu entendre és òbvia, i és que la víctima d’una agressió sexual no ha de ser qui demostri que en l’agressió que va patir hi va haver violència o intimidació.

Desapareix del Codi Penal la figura de l’abús sexual, que passa a ser agressió sexual, sense necessitat que concorrin els requisits de violència o intimidació. I això és així, i ha de ser així, perquè, tal com es va demostrar en el cas de “La Manada”, una agressió sexual no implica necessàriament que hi hagi hagut força i, per tant, resistència per part de la víctima per ser una agressió, ja que és obvi que davant d’un abús d’aquest tipus la víctima pot reaccionar de moltes maneres, fins i tot passivament degut a la intimidació de la terrible situació o simplement per la ingesta d’alcohol o altres substàncies, posem-nos l’esgarrifós cas que a víctima és un menor.

Per tant, amb la nova redacció del Codi Penal, el centre d’atenció per determinar si es produeix una agressió sexual deixa de ser la víctima el fet de si va donar o no el seu consentiment, sinó que el centre d’atenció és l’agressor, de qui s’entendrà que no té el consentiment de la víctima si no l’ha manifestat lliurement, mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona.

Així doncs, es deixa de posar el focus en la víctima, per posar-la en qui realitza una conducta sexual no consentida, la qual ja no serà considerada com un abús, sinó sempre com una agressió que podent ser castigats en penes de fins a 15 anys de presó per als casos més greus.

I ara ve la polèmica... una polèmica que intueixo està sent del tot intencionada i orquestrada i que intenta desacreditar l’avenç que suposa aquesta norma perquè quan una de les primeres notícies que ha generat l’aplicació d’aquesta llei ha estat que en alguns jutjats de Madrid s’estan rebaixant penes, la decepció se t’apodera.

Ara bé, la incredulitat també, i davant de tot plegat, el que cal és informació i criteri. Veiem què està passant en realitat:
Amb la reforma, en el Codi Penal les penes per agressió sexual màximes es mantenen i, en desaparèixer el delicte d’abús, les penes mínimes per agressió baixen. La regulació duta a terme ha tingut en compte l’informe que el Consejo General del Poder Judicial va fer el 25 de febrer de 2021, sobre avantprojecte de Llei orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, el qual, en el punt 245 advertia el següent: la reducción de los límites máximos de las penas comportará la revisión de aquellas condenas en las que se haya impuesto las penas máximas conforme la regulación vigente, atès que les penes per agressió sexual màximes s’han mantingut, per tant, no pot haver revisió de penes.
Però que passa amb les penes mínimes que sí que són més baixes? Haver-les rebaixat implica que obligatòriament les persones condemnades per agressió sexual hagin de beneficiar-se d’aquesta baixa? La resposta és NO i la donava José Antonio Martin Pallín, Magistrat emèrit del Tribunal Suprem, en una entrevista a TVE.

Certament, el Codi Penal vigent, en la seva disposició transitòria segona estableix que per a la determinació de quina és la llei més favorable es tindrà en compte la pena que correspondria al fet jutjat amb l’aplicació de les normes completes de un Codi o altre, fet que obliga a anar cas per cas i únicament a revisar a la baixa aquelles penes de delictes que amb els dos codis penals a la mà hagin vist rebaixada la seva pena.

Per tant, es tracta d’un exercici de lògica elemental, si les penes per agressió sexual màximes s’han mantingut està clar que el nou codi penal no és més favorable pels ja condemnats. Si un delinqüent havia estat condemnat per abús sexual a una pena de 8 anys i amb el nou codi penal, aquells fets comesos pel delinqüent poden donar peu a una condemna, ara per agressió sexual (han canviat el nom del delicte), de 8 anys la conclusió és, i no pot ser altra, que el nou codi penal no li és més favorable i, per tant, no es pot aplicar cap rebaixa de la pena.

Com apuntava el magistrat i aquest dilluns també la instrucció de la Fiscalia General del Estado, no es pot aplicar el codi penal mitjançant una operació matemàtica com han fet els Jutjats de Madrid, sinó que cal aplicar les normes completes d’un Codi i altre Penal, com han fet els jutjats de la Rioja, els quals han rebutjat de pla les peticions de rebaixa de condemnes analitzant cas per cas.

Malgrat la violència contra dones i nenes és considerada per l’ONU com una violació greu dels drets humans, queda molta feina per fer quan veiem que alguns jutges no ho tenen clar.

Per tant, sospites confirmades, greu campanya de desprestigi a una ministra que està fent una labor ingent pels drets de les persones d’aquest país i per les dones en particular i per un govern que per fi, després de més de quasi 20 anys sense avenços significatius, torna a posar el país a l’avantguarda dels drets civils i humans.