Tal com van les coses avui en dia, crec, estic convençut, que en moltes ocasions, la gent, tots plegats, emprem els mots inadequadament. I de manera col·loquial alterem el real significat dels termes, amb el que allò que hauria de ser fàcil d’entendre i d’arribar a acords, es complica perquè hem emprat mots que no es corresponen certament amb allò que volem transmetre. Per exemple, la paraula amic. Amb molta facilitat adjudiquen la condició d’amic a persones que, en Josep Pla, molt encertadament, en deia “coneguts” o “saludats”. L’amistat, la de veritat, és quelcom molt íntim, molt treballat, què es forja amb la col·laboració davant les peripècies que la vida ens va “obsequiant”, i que, ara sí, l’amic ens ajuda a superar sense esperar res més que aquest sentiment compartit. Un poeta anònim deia:

Els amics són germans
que nosaltres vam triar,
i ens ofereixen ses mans
quan les hem necessitat.
Són com els raigs del sol,
que ens dona calor i abric,
i el nostre cor s’enforteix
quan tenim un bon amic.

Bé, doncs, una d’aquestes persones que mereixen aquest tractament d’amic d’aquí a pocs dies complirà vuitanta anys. Déu n’hi do! És una d’aquelles persones que la seva vida ha estat i encara és un exemple de treball, de perseverança, de creixement personal i social, i com no, de dedicació a la família.

A aquesta societat nostra d’avui hi trobo a faltar aquell caliu humà del qual vàrem gaudir-ne en aquells temps de privacions

Aquesta persona forma part de la generació de la postguerra d’Espanya, mal dita civil. I en els seus anys d’infantesa va conèixer “les cartilles de racionament” que, afortunadament, la majoria dels nostres ciutadans desconeixen quina era la seva funció. També forma part de la que fou, possiblement, una de les darreres generacions d’aprenents que tants bons professionals ha donat a la nostra comarca i el nostre país. Probablement, aquest mot, aprenent, sigui un altre dels grans desconeguts per a molts dels nostres ciutadans i, en el meu criteri, és de lamentar la desaparició d’aquesta figura laboral (i professional).

Aquesta experiència de l’aprenentatge, que normalment es començava els catorze anys (Ep!! Avui està prohibit per llei treballar abans dels 16) eren quatre anys de voler fer d’home, sense ser-ne encara. Eren quatre anys dedicats a conèixer i a estimar un ofici, una feina. Ara tot és diferent, fins i tot, nosaltres som diferents, en aquesta societat que, avui, ens correspon de viure-hi i que, certament, en molts àmbits de la nostra vida personal estem molt més bé, infinitament més bé, que no pas quan érem joves. És veritat. Però, també és veritat que aquesta societat nostra d’avui hi trobo a faltar aquell caliu humà del qual vàrem gaudir-ne en aquells temps de privacions.

Però la vida és així, un continu fluir del progrés vers nous i més grans horitzons, i tot el que us he dit em porta, com a conclusió, que els nostres temps ja han caducat i hem de donar pas a les noves generacions amb l’esperança que, com nosaltres, aprendran de les seves pròpies errades i sabran avançar vers una societat millor. I per nosaltres, els que ja hem caducat, ara ens correspon de viure i contemplar aquest nou panorama que ells estan forjant. Amb tot, crec que s’escau de fer-los present una frase del genial Shakespeare, que deia:

Aprendràs que les circumstàncies i també tot el que ens envolta té influència damunt nostre; però nosaltres som els únics responsables d’allò que fem.

Així que, ja ho sabeu, a seguir amb coratge i amb saviesa aquest camí que avui, encara, la vida ens brinda. Per molts anys, Cisco!