És de coneixença que som també les nostres paraules o que, si més no, hi estem ben enfarfegats. Que vivim atrapats per allò que parlem, i que ens hi aguantem ben contents i satisfets per tal de continuar veient el món a la nostra manera. Som una mica, doncs, la construcció de la nostra memòria amb les paraules del nostre llenguatge.

Però també vivim l’existència d’un seguit de mons sense paraules, d’espais de silenci, de llocs buits, de racons contemplatius que brollen enmig les frases que ens diem. Forats enllaçats per l’entonació devota de les paraules, alenades que ens envaeixen una petita rialla, embolcalls de perfums que assumim, decidits, amb el cos.

I hauríem de convenir que aquests mons sense mots caldria tenir-los més en compte, ja que, enmig de les paraules de pa sucat amb oli que a vegades ens diem, sovint, aprenem més de la sorpresa produïda pel gran silenci cridaner, transparent i aclaridor, que no pas de cap altra cosa.

Deu molt ben ser com si un coneixement màgic ens acabés d’arrodonir, ficant-se enmig de tot allò que fem i parlem.

Aprenem més de la sorpresa produïda pel gran silenci cridaner

Ara bé, a vegades, el llenguatge resulta complicat, poc rumiat o massa inventat, i només habita en la regió fascinant del no-res. Apleguem, amb les idees que ens expliquem, tot un gavadal de conceptes i fets inconnexos, realitats a mig construir, dubtes i embadaliments, contemplacions i desficis, sentiments i emocions... que ens mantenen atrafegats i vius; a vegades fins i tot de mala manera.

Aquest frec a frec constant entre allò que ja sabem dir, allò que encara no surt de dins i allò que sempre viurà en els espais sense paraules -per anar bé i ser de profit-, crec que hauria de tenir més fal·lera i dedicació entre la raça dels homes. I aniria bé que també hi hagués algun tractament fort i seguit a les escoles i institucions, que potser ves a saber si ja hi és.

O qui sap si tot això que escric són virtuts tan etèries que no les podrem arreplegar mai, vull dir amb uns protocols establerts, amb una rutina pautada, amb uns estudis reglats i que depenen, com tantes altres qüestions decisives, de la vivor natural de cada persona.

A més a més, podríem fixar-nos que pobre del que, de cop i volta, ens vulgui fer canviar de criteri, ja que aleshores sabem que la tendència seria la de trontollar de cap a peus, i ens creuríem potser massa dèbils i flexibles per anar pel món. O que la nostra opinió, tan poc sòlida, no seria gens de fiar.

També, però, i ves per on, tinc la impressió que n’aprendríem molt més de tot plegat i se’ns faria més ample i gran la cosa, ja que aniríem a rebotir a l’altra banda de la nostra pròpia barrera. Al costat del contrari, de l’estrany, d’allò que no ens cau bé, d’allò que no sabem ni escoltem, de la por fins i tot.

I potser, tot practicant dins la foscor en tot allò que no podem dir, prendríem com una nova actitud, una manera diferent de saber, un enginy nou que per ventura ens diria que nosaltres també som això desconegut. Vaja, que entraríem en una nova manera de mirar que, paradoxalment, no podrem mai expressar perquè no hi ha paraules per poder-ho fer.

Altrament, amb tot aquest garbuix cabdal del qual podem dir o no, potser la nostra consolidada memòria ja no ens reconeixeria de la manera tan contundent com ho fa ara, i ja no seríem gaire ningú ni per tan sols ser explicats. Quin tip de riure que ens faríem, llavors, sense tenir el certificat d’allò tan pesat com és ara la previsió i la rutina del que som!

Però estic ben segur que, per sort de tothom i nostre, ens tornaríem molt més despresos i creatius, molt més que no pas quan ens creiem del tot allò que ens diem que som.