L’any 2017 el Parlament de Catalunya aprovava la llei 16/2017 d’1 d’agost o llei catalana del Canvi Climàtic. Han passat cinc anys i, de moment, pel que millor ha servit la llei és per fer evident la inacció dels diferents governs que han passat pel Palau en aquest temps.

El 70% de l’energia generada a casa prové de fonts fòssils

La distància entre el que el Govern diu i el que realment fa després és un abisme gairebé insalvable. La llei marca una sèrie d’objectius a assolir abans de 2030 que, tal com estan avui les coses, se senten inassolibles. Aquesta mateixa setmana, representants del món científic, ambientòleg i econòmic publicaven un manifest que denunciava que Catalunya s’està dedicant, en les seves paraules, a “l’absentisme en transició ecològica”. Si comparem les xifres de Catalunya amb les de la resta d’Espanya o amb les d’Europa, ens situem clarament a la cua en sobirania energètica i energies renovables. El 70% de l’energia generada a casa prové de fonts fòssils. Si totes les regions desenvolupades del nostre voltant actuessin igual, exposaríem el planeta a un augment de temperatura de 2,8 graus.

Només el 17% de l’energia que generem prové de fonts renovables, mentre que la mitjana espanyola se situa en gairebé el 50%. Bèlgica i Dinamarca, de dimensions molt similars a les nostres, però amb moltes menys hores anuals d’exposició solar, venen produint de mitjana uns 7.000 MW d’origen fotovoltaic. Aquí en produïm 455. Un escandalós 6,5% de la producció dels països del nord, els ciutadans dels quals, per cert, venen aquí cada estiu buscant, precisament, el nostre sol.

Segons els diferents plans presentats per la Generalitat, en menys de trenta anys el 97,5% de l’energia procedirà de fonts renovables i haurem reduït el consum energètic un 40%. En canvi, la realitat és que enguany hem emès 3.500 milions de tones d’emissions brutes, un 35% més que un any abans, i fins ara es pretén afrontar l’emergència climàtica amb instal·lacions a teulades i terrenys marginals, sense afrontar la necessitat de desplegar grans centrals fotovoltaiques i parcs eòlics tant terrestres com marins. Amb garanties, sí, però amb valentia i sense pausa.

Tenim vent i sol de sobres per poder assolir les xifres a les quals la llei de Canvi Climàtic ens compromet. El que falta és decisió política. Menys paraules i més fets. Els 259 MW de renovables en autoconsum que va anunciar recentment la consellera Jordà com una gran fita són només el 2,6% dels 10.000 MW d’autoconsum que el Govern es va comprometre abans de 2030. Com a professional del sector de l’Educació trobo moltíssims paral·lelismes amb el nul desplegament del Decret de l’Escola Inclusiva. El paper, certament, tot ho aguanta, però en aquest cas no es pot amagar el cap sota l’ala i aplicar el clàssic qui dies passa, anys empeny que el Govern ens té acostumats en els darrers temps. En tot allò relacionat amb l’emergència climàtica, que el Govern es faci trampes al solitari és la pitjor peça possible al teler.