La indústria ha fugit esperitada i el turisme s’entesta a esquivar-nos. Aquest podria ser el resum de la jornada.

Els pedrenyals, les bobines de fil, els ventiladors i els trepants viuen dins les vitrines del museu i a la memòria col·lectiva, però no pas a les mans de les generacions actuals, mancades d’oportunitats i seduïdes pel sou i el càrrec d’altres indrets més pròspers i fructífers. Ara mateix el Ripollès exporta talent i tremp i importa i implanta la cultura del subsidi.

Mentre d’altres viles dels voltants han sabut activar el turisme i vendre el seu patrimoni i la seva història, Ripoll s’ha conformat a veure autocars parats davant el Monestir (el temps just perquè els visitants poguessin fer una ullada a la portalada i al claustre i entrar al bar a fer la tassa i un pipí).

El Ripollès exporta talent i tremp i importa i implanta la cultura del subsidi

Tenim prou història i potencial per bastir-nos un futur més enllà d’aquestes visites breus i a correcuita. Però, admetem-ho, també tenim sots i entrebancs al camí. La degradació del barri vell, el reguitzell de comerços buits, els contenidors d’escombraries permanentment col·lapsats (amb tot de bosses de brossa esbarriades damunt les voreres), l’incivisme que ens empastifa les parets i ens aixafa el mobiliari urbà. Tot això ens priva de projectar-nos al món amb la nitidesa i rellevància que convindria. I sovint ens priva de reconèixer, interiorment, el privilegi que suposa viure en aquest tros de terra.

Si volem frenar la fuga de talent i tremp ripollès i la substitució cultural que se’n deriva, hem d’aconseguir un entorn net i idíl·lic, amb diversitat d’oportunitats laborals. Un Ripoll pròsper i modern, que ni oblidi el passat, ni renunciï al futur.

Aquest ‘anar fent com el Met de Ribes’ és insostenible.