Un cèlebre jugador i entrenador serbi, Boskov, va encunyar la frase antològica: ‘Futbol és futbol’ fa una quarantena d’anys, només superada per alguna altra de Mariano Rajoy en el paper de comentarista esportiu. L’experiència més recent és que el futbol és moltes més coses que no futbol. I així com la pell de brau viu en la judicialització de la política i aquesta viu la seva futbolització a nivells de taverna de mala mort, el futbol ens mostra la seva politització més trista en el campionat mundial que ens ha tocat empassar-nos les darreres setmanes.

Més aviat m’agrada el futbol. El meu pare em fa fer soci del club del meu poble l’endemà de néixer, vaig ser un fervent seguidor del Barça fins als tretze anys, quan una malaurada tarda vaig assistir a un Barça-Madrid al Camp Nou (per aquella època l’estadi feia honor al seu nom), i malgrat en Ramallets, en Kubala, etcètera, ens van engaltar un tres a zero d’infausta memòria. No em vaig refer fins a l’arribada d’en Cruyff i tot el que va venir després.

El futbol ens mostra la seva politització més trista en el campionat mundial que ens ha tocat empassar-nos les darreres setmanes

Malgrat la meva debilitat per aquest i altres esports, he pensat sempre que la seva pràctica només és honorable en la figura dels clubs, és a dir, d’agrupacions de gent amb els mateixos gustos, que es dediquen, sobretot, per plaer a una activitat. Pot ser el bàsquet, l’art, la gastronomia o el macramé. De vegades, i no té per què ser voluntàriament, un club es pot identificar amb un país, una ciutat o una institució, però suposar que els representa crec que és portar-ho a un grau de simbolisme excessiu. Amb això vull dir, que, al meu entendre, les seleccions dites nacionals, de fet estatals, són una politització abusiva de l’esport. És molt probable que en tingués una visió diferent si Catalunya disposés d’una selecció que pogués competir en igualtat de condicions en els tornejos d’arreu del món, però com que de moment no és així, em mantinc absolutament apàtrida a aquests efectes.

L’actual campionat mundial, celebrat sobre un cementiri de treballadors filipins sotmesos a condicions de semiesclavatge, i del qual no me n’he mirat cap partit, ja que m’importaven un rave, ha estat, a més, producte d’uns interessos d’aparença delictiva i immoral d’organismes internacionals, el Parlament Europeu inclòs, de la mà de federacions, dictadures misògines i homòfobes, mitjans de comunicació venuts i bergants de tota mena. L’únic que em queia una mica bé era en Luis Enrique per la mania que li tenen a Madrid, i ja no hi és. D’altra banda, en els seus partits i en molts casos, amb la tanda de penals n’hi hauria prou, amb gran estalvi de temps i esforç.

Sort que ara ens podrem deslliurar d’aquest malson per quatre anys i gaudir de les desventures pròpies com tenim per costum. I que guanyi el menys dolent, és clar.