Viure en un poble implica que la gent es conegui. Et trobes reiteradament sense voler i aquestes casualitats generen complicitats i, sovint, l’atzar convida a establir lligams afectuosos.

Amb els anys aprens a caçar al vol els somriures sincers, les salutacions amb afecte i les mirades de suport entre els qui volen sumar a l’hora de fer la vida més bonica, més agradable i optimista.

És així quan coneixes gent fantàstica que t’explica mil i una històries de bon compartir

I als pobles, al nostre poble, tenim aquesta sort: ens trobem una vegada i una altra sense haver pactat fer-ho. I és així quan coneixes gent fantàstica que t’explica mil i una històries de bon compartir. Relacions casuals que t’alegren el dia. També passa amb la gent que es dedica al comerç i que, des de l’obligatorietat de la correcció, hi sap afegir un plus d’amabilitat i cortesia.

Quan això passa -al meu poble, molt sovint!- tot allò que fas durant el dia va sumant a la balança de la positivitat.

Si la fornera et serveix la barra de pa amb un somriure, suma; si el municipal al pas de vianants et respon el bon dia, suma; si la noia que et pinta les ungles de tant en tant vol establir conversa, suma. Sempre hi ha els dies de boira en què tots podem estar de mal humor o amoïnats o desanimats. Però, si us plau, que no siguin la majoria. Fem que en les nostres relacions predomini el sol.

I mentre escric això recordo la Conxita de can Ballana que avui ha mort de sobte. I penso que en va ser un exemple sempre de tot això que he escrit. Una dependenta amable que gairebé sempre somreia, que es preocupava per la clientela i pel seu benestar. Més enllà de les cremes o les bosses de mà hi comparties la mirada dolça i el seu bon fer.

Jubilada també ens trobàvem casualment de vegades i les seves paraules sempre sumaven a la balança de la positivitat.

La vida de poble és així: propera, bonica i afectuosa.

Agafem-nos a aquests avantatges i, sempre que puguem, sumem en positiu en les relacions entre nosaltres.