Dies enrere vaig veure publicat en un diari de tirada nacional, un escrit d’un individu que titulava “Otro catalán que se va de Cataluña”. És un missatge redundant, del qual n’he vist i sentit vàries versions, sempre amb un motlle comú i reiteratiu. Com que m’irrita especialment, voldria fer algunes reflexions al respecte.

El personatge en qüestió comença afirmant que els seus pares van migrar a Catalunya la dècada dels seixanta, malgrat que afirma que ell ja va néixer en terra catalana. En aparença molt irritat, ell (com d’altres espècimens) afirma que el clima polític a Catalunya se li fa cada dia més angoixant, que haver de veure com és “persegueix” la seva llengua materna els fa rebel·lar-se i prendre la dolorosa determinació de marxar del Principat cap a la seva idealitzada terra espanyola.

Francament, entenc que ha de ser asfixiant viure odiant la terra que t’ha vist néixer i criar

És clar que el més simple i ràpid és desitjar-li molta sort en la singladura que afirma voler encetar, i mostrar comprensió pel neguit que el tortura. Francament, entenc que ha de ser asfixiant viure odiant la terra que t’ha vist néixer i criar (la mateixa que, amb moltes possibilitats, va salvar de la urgència econòmica als seus progenitors). Quina tortura sentir com et trepanen l’oïda -més poc que molt- amb la llengua pròpia del país! La mateixa que en condicions normals també hauria de ser la seva, però que per una maligna conjunció astral l’està desestabilitzant. Com que soc de mena poc sensible a aquests problemes de l’enteniment, no se m’acut ajudar-lo amb altra cosa que amb el titular d’aquest article. Si, tal com afirma, se’n va, tots hi guanyarem. Ell es deslliurarà d’una tortura diària i nosaltres ens traurem de sobre una tipologia d’individus que no aporten absolutament res de bo al país que els ha donat acollença.

Ah, i que no pateixi, que el buit que deixin ells (i els altres milers d’individus crucificats per aquesta situació segons afirma) aviat serà ocupat per altres persones, entre les moltes que diàriament es juguen la vida per poder accedir a la nostra societat, els quals és segur que no patiran la mena de neguits que a ells no els deixen viure. Tranquil doncs, tots aquells que viuen aquí traumatitzats, patint i fent patir els que els hem d’aguantar, sàpiguen que per mi se’n poden anar, a viure el més aviat millor, a la gloriosa terra, la de la “ancha es Castilla”. Que no cal que vagin manifestant recança, escampar als quatre vents el seu turment malaltís. La immensa majoria de catalans de bé crec que poc els trobarem a faltar, encara menys els pregarem que es quedin, ni correrem rere seu perquè s’ho repensin. No caerá esa breva.