Hauríem de convenir que ara a la construcció s’hi fan servir molts materials, tants, que sembla com si ens hagués agafat a tots plegats l’enyor d’un temps en què tot era més calm, i on el camí del transport de productes era llarg, costós i complicat. Un temps antic on fèiem servir pocs materials i els pocs que trobàvem solien ser ben a la vora de casa. Un temps, diguem-ne, més senzill i poc atrafegat.

Aquesta enyorança pels temps passats pot molt ben ser el fonament de la revifada d’una nova onada de romanticismes que fa ja ben bé més de mig segle que dura, i que ens remet a la necessitat de parlar d’uns nous arquetips, simbolismes, representacions, referents i models sobre el prestigi de l’arquitectura.

Els pobles pessebre o rústics, -aturats ara per ara dins unes boniques fotos de postal-, són mostrats per la publicitat amb l’expressió cridanera dels seus materials a la vista, i sembla que hi surin com un desig d’harmonia mítica ja desapareguda i d’equilibri vital.

Em sembla, però, que podríem fer constar que els pobles pessebre no canvien de manera entenimentada, sinó que arrosseguen la malaltia del progrés encarcarat, ja que s’enclaustren i queden momificats de tan ufanosos i lluïts que es troben a ells mateixos. No donen gairebé cap oportunitat a allò nou que, indefectible, succeeix sempre. Sembla com si una gran majoria de gent no acceptéssim, doncs, l’existència de les contradiccions per avançar, cosa que sabem que no és pas possible enlloc.

Ara no solem fer servir espelmes ni carros de cavalls

L’art de viure -d’habitar en aquest cas-, es percep com un flux petit de canvis físics constants. El fals mite en l’arquitectura popular, representat per allò rústic o de pessebre, vol aconseguir endebades fixar allò que es belluga, tot pensant de bona fe que allò que ensenya és el millor perquè és el més bonic i autèntic, o que és allò que més m’agrada a mi perquè és molt espectacular, o que, a més a més, està de moda ara i no ens en podem escapar..., però és clar, envoltant-se amb una imatge de prestigi esguerrada que comprovem tot d’una que és fora de lloc i de temps històric, i amb poques oportunitats i traça per encaixar-hi materials i idees noves.

L’aposta que en resulta és la creació d’uns espais i volums que tenen poca activitat productiva -que vol dir alhora poc recanvi estètic-, i per una acceptació a l’engròs del fet panoràmic i representatiu, que vol dir èmfasi en un espai que sol ser només de cap de setmana, lúdic i platxeriós.

Jo diria que, com totes les coses i per anar bé, l’arquitectura s’hauria de recanviar molt a poc a poc i amb molt de seny, i si entremig aconsegueix fer florir uns mites sòlids, -diguem-n’hi representacions clàssiques-, que li retinguin l’esquelet estructural o certifiquin el seu propi estil covat i compactat durant molts anys, millor que millor. Aquests enaltiments i orgulls col·lectius, aquests mites que tot moviment artístic té, i que arriben a brillar i quallar en la seva època daurada, seran les referències, prestigis o puntals que serviran per aguantar una societat, un grup, una nació..., ja que com diu la dita: no només de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca del senyor.

Quan mirem de repensar el paisatge i el territori per esporgar-lo d’andròmines inservibles, hem de tenir prou ofici i crítica per saber destriar allò sobrer d’allò fonamental, que sol ser l’endevinalla bonica de la cosa. I per marxar com cal hauríem de saber-ne molt més, de tenir més informació i de treballar més en equip per incloure-hi diferents visions.

Entenem que si una comunitat aconsegueix, després d’anys i temptatives, i assajant diferents direccions i camins d’estudi, arribar a uns protocols que li facin de manual i guia, s’haurà revestit d’un bon tarannà. Fita, però, que sempre es mantindrà amatent perquè no se’ns quedi altra volta rovellada.

Intuïm que els pobles pessebre s’han revestit d’innocència tot estimant-se més mirar només la façana del teatre, apostant per un mostreig exagerat de materials i dissenys carrinclons, amarant-se d’una fixació romàntica poc rigorosa amb els recorreguts històrics i les seves contradiccions inherents. I això fa que els trobem sense vida pròpia ni espontaneïtat, i que no els hi passi gairebé res fora de la gran llei establerta de la quietud infinita.