Un cop més. A la festa de fi d’any, hem formulat els nostres millors desitjos. Ja no demanem l’impossible, ens limitem a desitjar-nos bona salut i que el nombre de convidats a taula no minvi, que puguem retrobar-nos tots una altra vegada. Ara som molt més realistes, no creiem en miracles, hem perdut la innocència. Ja no demanem quan acabaran els conflictes bèl·lics. Ara que en tenim un al nostre propi continent, ens trobem insegurs, però quants països pateixen aquest flagell en el món, el nostre mateix món? La violència és connatural a l’home. Llegiu la Bíblia, sobtadament passem d’un paradís de somni a un crim fratricida. I què podem dir de la violència de gènere, en què ha quedat aquell somriure compartit amb què la parella va iniciar la seva relació, tantes promeses que no han vençut els vents adversos? Ens posarem mai sota la pell d’aquells que, sentint la veu que els prometia un futur ple de màgia, van hipotecar la seva vida, han perdut l’habitatge i es veuen abocats a la deriva? Com compaginen aquells que defensen a ultrança el dret a la vida, sense importar-los que hi hagi molta gent que moren de gana i infants que moren de set? Fins quan consentirem que davant unes eleccions es parli constantment de millores en la sanitat pública i que després les paraules no es tradueixin en fets? En el camp de l’educació, quan comprendrem que cal prioritzar aquelles matèries que ajuden a vertebrar la personalitat, i no aquelles que consisteixen en un exercici memorístic, que té la data de caducitat incorporada? De cap manera, no desdenyo la memòria, però sempre que ens serveixi per a no oblidar, pe poder edificar-hi al damunt. Quan deixarem de sentir al Parlament els estirabots, les injúries, els malnoms, la violència verbal i podrem escoltar discursos que, gràcies a la dialèctica, puguin obrir camins de diàleg, solucions contrastades que vagin dirigides a resoldre les deficiències del país? Quan els diaris deixaran de banda els problemes dels partits per tractar els problemes que ens afecten a tots els ciutadans?

Quan deixarem de creure en mites falsos, de seguir les propostes de líders falsos, d’empassar-nos notícies falses que ens omplen el cor d’odi?

En un món cada vegada més divers, polièdric, plural, quan acceptarem qui es diferent, ja sigui per la seva sexualitat, la seva confessió religiosa, la seva activitat social? Quan arribarem a comprendre els errors que hem anat cometent al llarg de la història per no caure-hi novament? Quan podrem oferir als nostres descendents un món més habitable i igualitari? Quan emprarem de veritat noms tan negligits com ara la tolerància, la solidaritat, la comprensió, la tendresa, l’acolliment, l’hospitalitat, la generositat… i quan abolirem dels diccionaris els tòpics, el fanatisme, el rebuig, la demonització? Quan deixarem de creure en mites falsos, de seguir les propostes de líders falsos, d’empassar-nos notícies falses que ens omplen el cor d’odi? Ens adonarem mai que no podem restar passius i conformistes i que, a més d’exigir als qui menen les regnes eficàcia, seny, responsabilitat, transparència, honestedat, necessitem l’esforç de tots, el gra de sorra de tots, per petit que sigui, per construir un món millor? Hi ha tanta feina endarrerida per fer, tantes portes per obrir, tants camins per recórrer.

Deixeu-me acabar aquest plany amb una nota bicolor. Vull creure en la idea volteriana de què l’ésser humà, la humanitat, és perfectible, i que el seu itinerari és una lenta ascensió que va de les tenebres de l’abisme fins als cims lluminosos de l’ideal, però he acceptat l’evidència dolorosa que jo no arribaré a veure-ho.