La setmana passada una nova ocurrència del vicepresident de Castella i Lleó tornava a posar en qüestió el dret i la capacitat de les dones per decidir en una qüestió tan delicada i complexa com és l’avortament. Aquest senyor forma part d’un partit que sistemàticament s’oposa a les polítiques d’igualtat, molt ben relacionat amb els moviments antiavortistes i que nega l’existència de la violència de gènere, tot i l’alarmant xifra de dones assassinades en les, encara no, tres setmanes de 2023. I tot i així, res de nou sota el sol. Al cap i a la fi, l’única cosa que ha fet García-Gallardo és executar el seu programa electoral.

El pacte a Castella-i-Lleó ha fet possible no només que la ultradreta de Vox pugui marcar l’agenda política sinó que se li han obert les portes del govern. Aquesta anomalia preocupa a Europa des del minut u. Però encara preocupa molt més el fet que no hem vist una reacció clara i contundent per part del Partit Popular i, molt especialment, per part del seu líder, Núñez Feijoo. Sembla que oblidi que l’últim company de partit que va intentar fer passes enrere pel que fa a l’avortament, Alberto Ruiz Gallardón, va haver de deixar el Ministeri de Justícia i marxar cap a casa per aquesta mateixa causa.

Al cap i a la fi, l’única cosa que ha fet García-Gallardo és executar el seu programa electoral

Feijoo intenta fer uns equilibris estranys, estranys per impossibles, entre acontentar la seva ala més ultra, amb Díaz Ayuso bufant-li el clatell, i intentar evitar la fuga o l’abstenció del seu electorat moderat. El fitxatge de Borja Sémper com a portaveu electoral respon a aquesta segona urgència. Que el primer gran galàpet que s’ha hagut de menjar el polític basc, la mateixa setmana del seu retorn a la política activa, hagi estat, precisament, en una qüestió relacionada amb els drets de les dones no crec que hagi estat gaire del seu gust.

La reacció del govern espanyol ha estat ràpida, enviant un requeriment a la Conselleria de Salut autonòmica perquè aclareixi immediatament quins són els protocols que s’apliquen i s’aplicaran en la interrupció voluntària de l’embaràs a la comunitat. Esperem que tots aquests fets provoquin una reacció clara de tot partit que pretengui governar el país.

I esperem també que obrin els ulls totes aquelles persones que diuen que tots els partits són iguals, que relativitzen o blanquegen discursos retrògrads i xenòfobs, que creuen que la democràcia durarà per sempre i que es defensa sola o que donen la benvinguda a les institucions a partits amb plantejaments d’extrema dreta. Formacions que defensen obertament postures antidemocràtiques, d’enfrontament i ruptura de la pau social, de regressió de drets, de culte al líder o a la seva ideologia, que demanen adhesió sense fissures i no accepten ni la crítica externa ni el debat intern, vestint-ho tot de victimisme personalista, acaben suposant  un perill per a la convivència i per a drets que no per reivindicats, lluitats i assolits són eterns i inamovibles.

Tinguem-ho clar. L’avortament, les lleis d’igualtat i els drets de les dones són el principi, però no són el punt final del viatge a un passat mític inexistent que ens volen fer fer aquests partits extremistes. Evitem-ho entre tots.