Fa pocs dies l’expresident Artur Mas va declarar que el procés d’independència està al congelador, que està en hibernació, com el que fan tots els hiverns les marmotes o els ossos. Els que ben segur que es van “congelar” van ser els milers de persones que es van manifestar el passat dijous 12 de gener a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona en contra de la cimera francoespanyola que es realitzava al MNAC.

Tenim un president que només va anar a la cimera a obrir les portes dels cotxes oficials dels presidents Sánchez i Macron

Podríem fer servir les metàfores que vulguem, però hi ha una realitat palpable que és que  l’independentisme de carrer no està ni mort, ni congelat, ni molt menys acabat. Una altra cosa molt diferent seria parlar del procés d’independència en l’àmbit institucional, perquè d’aquest ja se n’han encarregat els mateixos partits polítics d’intentar degradar-lo a la mínima expressió. Per sort, la gent del carrer, aquesta mateixa gent que ha passat fred i calor, que s’ha desplaçat allà on ha calgut per reclamar la llibertat del nostre país, no estan degradats ni molt menys estan en hibernació.

La pregunta que ens fem tots és: Fins quan? Tots sabem que en qualsevol moment la cosa pot fer un pet com una gla i tornar-nos el 2017-2019, però el dubte és quin paper faran les nostres institucions governamentals i si ens hem de regir pel paperot de la darrera cimera, ja que no es pot ser gaire optimistes.

En 664 anys des de la creació de la Generalitat de Catalunya, aquesta institució que ha representat i representa tota una nació, no ha estat mai tan humiliada i denigrada per la figura del seu màxim representant. El president de la Generalitat de Catalunya no es pot sotmetre a un xantatge de tal magnitud, i menys pels principals mandataris dels dos estats que oprimeixen la nació catalana. Tenim un president que només va anar a la cimera a obrir les portes dels cotxes oficials dels presidents Sánchez i Macron, la vergonya que molts vam sentir va ser majúscula, Madrid i París encara riuen. Crec que per arribar algun dia a Ítaca som encara petits, ens hem de fer més grans, però el més important és buscar i trobar nous patrons, nous capitans, nous lideratges que sàpiguen governar el vaixell sense por a les tempestes que es puguin trobar en el seu rumb.