Tots els països tenen els seus trets d’identitat: llengua, cultura, gastronomia... i a Catalunya, com a país, l’identifica una cultura i una llengua com a elements fonamentals.

Sigui en els moments de recuperació cultural el segle XIX o amb el retorn de la democràcia a partir del 1977, la reivindicació de l’ús i el respecte de la llengua catalana ha estat una constant dels moviments cívics del país. ¿Qui no recorda la “Norma” que ens va empènyer a aprendre mots en català correcte i a deixar de dir paraules adoptades del castellà?

Si bé ha resistit la persecució i la prohibició, actualment ha passat a lluitar per la supervivència

El català és la llengua pròpia de Catalunya, tal com recull l’Estatut d’Autonomia, i té consideració d’idioma oficial. Això no obstant, actualment cada vegada són més les veus que alerten que el català està en una situació delicada, que està en perill d’extinció, i és cert que aquesta manifestació és preocupant.

S’afirma que el català és una llengua minoritzada i que si bé ha resistit la persecució i la prohibició, i va recuperar espais d’ús, actualment ha passat a lluitar per la supervivència. Es certifica que el català està reculant, no només a les escoles -s’ha constatat que només 2 de cada 10 estudiants el fan servir sempre o de forma habitual en les activitats de grup-, sinó en els diferents àmbits: social, laboral, econòmic, sanitari... En aquests entorns també es detecta el mateix.

Malauradament, és cert que altres idiomes prenen espai al català i en som conscients. Si no en som conscients el problema és molt més alarmant, perquè haurem interioritzat paraules d’altres països deixant de banda el nostre propi idioma i la seva particularitat. És cert que a les converses i a l’expressió escrita utilitzem paraules com ok, timing, teleworking, home-office, teambuilding, meeting, missing, business, manager...

Està bé que ens internacionalitzem, però fins al punt de perdre identitat?