La via pública més ampla, més espaiosa de tota la Vila de Ripoll és una via una mica complexa, doncs té tres denominacions diferents: passeig de Sant Joan / carrer de l’Estació / Honorat Vilamanyà. El seu origen rau en el fet que des de 1854 era per on passava el ferrocarril que unia les mines de Surroca amb el port de Barcelona i va estar donant servei fins que l’any 1980 aproximadament va ser clausurada. Amb el pas del temps, el que havia estat una camí de ferro (que dirien els francesos) es va convertir en una via urbana que, tot i haver nascut amb diverses denominacions, en el nou plantejament va conservar-les. Així doncs, una esplèndida avinguda d’uns 25 metres d’amplada té la peculiaritat que una banda, una voravia, té una denominació, passeig de Sant Joan, i pel seu vial hi poden circular tota classe de vehicles. La voravia d’enfront es denomina carrer de l’Estació i és una via tan sols per a vianants, amb el que els carters (si són nous en aquesta feina), els missatgers, i qualsevol foraster que circuli per la nostra vila és propens a fer-se un embolic en arribar aquesta zona.

En el seu moment, a finals dels anys 80, veïns d’aquesta zona varen proposar a l’Ajuntament la possibilitat d’unificar les denominacions, però la dificultat administrativa i econòmica que suposa canviar totes les escriptures de totes les propietats implicades, i també rectificar tots els padrons municipals de tots els habitatges i locals afectats era prou complicat i costós com per, de moment, aparcar-ho. De fet s’entén. I així està avui encara.

Si no som capaços de resoldre aquestes qüestions del dia a dia, com podem aspirar a resoldre les qüestions majors?

Amb el pas del temps, la cosa s’ha anat complicant. Amb la creació d’aquesta avinguda s’han construït noves i modernes edificacions en substitució d’algunes que eren obsoletes, o simplement no resultaven prou atractives per a les noves (i no tan noves també) generacions. El resultat és que al laberint que significa que un carrer tingui dos noms i dos tipus de circulació, d’un temps ençà cal sumar-hi que en les cantonades on hi ha edificacions noves no hi ha el rètol amb el nom de la via corresponent.
Ai las! Els missatgers no guanyaven per ensurts. Anaven a un determinat número del passeig de Sant Joan (per exemple) tot preguntant per un veí que, resulta vivia en el mateix número, però del carrer de l’Estació. Sempre el mateix. «No, home, no. És allà davant, a l’altra banda». I així la bona disposició dels veïns contribuïa a superar la dificultat d’interpretació d’adreces que en diverses i freqüents ocasions es donaven.

Però en aquesta vila nostra, entre moltes altres virtuts, cal reconèixer que sempre hi ha gent de bona voluntat disposada a col·laborar i a contribuir per a poder vèncer les habituals dificultats, i seguint aquest estil, finalment, el nostre ajuntament ha contribuït a superar parcialment aquesta dificultat tot col·locant les corresponents plaques o rètols o com es diguin amb la denominació corresponent en cada una de les cantonades, que fins ara eren orfes d’elles.

En una època convulsa i plena de problemes gravíssims pot semblar que aquesta era o és una qüestió menor. I qui pensi així tindrà raó. Però penseu també, que les grans coses en el fons estan constituïdes per multitud de coses petites, i si no som capaços de resoldre aquestes qüestions del dia a dia, si no tenim prou empenta com per resoldre-les, ¿com podem aspirar a resoldre les qüestions majors? Per tant, com a veí afectat per aquest canvi, crec que el que ara correspon és donar les gràcies a totes les persones que han intervingut en aquest afer.

Aristòtil deia: «Les revolucions no es fan per minúcies, però comencen per minúcies». Així doncs, de mica en mica, resolent coses menudes, anirem avançant vers allò que tots esperem i que ara no puc dir per no caure en delicte de sedició.