Ja no és una qüestió de mandra sinó més aviat d’irritació. Cada cop que veig una notícia sobre aquest tema des de bon principi passo ràpidament de llarg. És una separació entre adults amb tot el que comporta. Que hauria de ser privada, però no ho és.

La tòpsia, com diem a Ripoll, de notícies sobre aquesta exparella supera ja tots els límits. La saturació mediàtica que provoquen els mitjans, amb notables excepcions, provoca fatiga crònica al lector. Si ja és prou pesat tot plegat, només hi faltava la premsa espanyola més carca, ja que l’exjugador del Barça és un objectiu militar de la caverna mediàtica i al morbo de la separació s’hi afegeix el seu odi visceral. La caverna amplifica encara més el xou.

Cal un esforç d’immersió i comprensió permanent de la nova realitat

A Espanya viuen un cas similar de saturació mediàtica amb una tal Tamara Falcó. He de confessar que ni sabia l’existència d’aquesta senyora, però es veu que a les portes del casament el nuvi li va fer el salt. El tsunami informatiu que ha generat aquesta persona obliga els neòfits a saber d’ella. Era gairebé impossible no saber-ho. No he pogut esbrinar mai de què viu aquesta senyora ni ben bé per què és famosa. Els criteris de qui és famós i qui no són sovint inescrutables i darrerament es deu bàsicament a una mena de bucle perpetu que genera la mateixa premsa escombraria. Pel que sembla, viu del “cuento” i el que sí que és segur és que és una reaccionària de manual. Potser per això a Madrid li donen encara més notorietat per apuntalar l’star system de l’extrema dreta. La presidenta de Madrid i la seva caterva estan construint l’alternativa als famosos que engloben el bloc progressista espanyol.

En canvi, els que no viuen gens del “cuento” són Shakira i Piqué, ja que aquests treballen i de valent. De fet, quan agafes distància a la voràgine mediàtica que han generat t’adones que tot plegat els va de meravella.

La cantant, legítimament ressentida o no, ha sabut aprofitar el malviure que traspua en les lletres de les seves cançons com a promoció imparable. La cosa li va de primera. Només cal veure com ha polvoritzat els seus rècords de descàrregues.

En la promoció de cada nova cançó, a l’extraordinària expectació que generava abans de la separació ara s’hi afegeix el morbo que traspuen les pàgines rosa, cosa que li dona més difusió.

Però el que ho broda és el que ha estat un dels grans centrals de la història del Barça. Gerard Piqué neda com un peix en les aigües turbulentes del conflicte. Primer perquè és valent, sempre dona la cara i té el cap ben estructurat. Ho ha demostrat a bastament en la seva trajectòria com a futbolista.

El personatge té una curiosa habilitat de capgirar situacions adverses. Ha aprofitat el fum mediàtic de la seva separació per promocionar els seus negocis. L’exemple més clar és aquest muntatge de la Kings League. Entre Piqué, Shakira i l’streamer Ibai LLanos han promocionat una lliga composta per famosos de les xarxes i exjugadors fins a uns extrems increïbles, amb audiències de rècord.

Per a les generacions que han nascut o s’han educat des de xics en plena expansió de la cultura digital, l’eclosió i influència de personatge com l’Ibai Llanos i fenòmens com el de Twitch formen part de la normalitat. Però els que venim d’un món analògic vivim a remolc de tot plegat. Cal un esforç d’immersió i comprensió permanent de la nova realitat.

Però el cas Piqué Shakira hi afegeix una capa de pàgines rosa que fa que tot plegat sigui pesat i embafador. Si a més hi sumem el xou dels negocis d’un i l’altre la cosa més que cansar, afarta.

Per això vaig prendre la decisió de passar de llarg de totes les notícies sobre aquest cas. Una simple qüestió de salut mental i, tot i això, és impossible escapolir-se d’un bombardeig que és per terra, mar i aire i que fa inevitable mirar els titulars encara que sigui de reüll. Doncs això, fart d’aquesta tragicomèdia que s’ha convertit en una colossal eina de promoció de dos famosos que ja eren rics.