Fa vora un mes em trobava a Londres escoltant com un dirigent d’una multinacional del sector del luxe em deia que l’essència de la “britanicitat” exigia formar part dels exclusius clubs socials privats que hi havia a la ciutat. Com més exclusius i secrets, millor. La meva reacció va ser de perplexitat, però sense gran sorpresa. Al final estem parlant de la societat que fregeix la xocolata amb mantega.

El que realment m’ha cridat l’atenció és veure com aquesta mateixa tendència cada vegada està més estesa a Barcelona. Fa temps que sento a parlar de certs llocs que no et pots perdre si vols estar “à la page”. El mateix Periódico de Catalunya en treia un article fa pocs dies certificant que els clubs socials privats estan creixent a la ciutat comtal. El que ens faltava!

Si fa uns anys hi havia un boom de clubs de cànnabis freqüentats principalment per gent treballadora, ara executius i empresaris reclamen la seva pròpia versió. No és res nou, ja ho sabem. El Rotary encara es reuneix a restaurants com la Solana del Ter de Ripoll i un llarg etcètera de referències que els han precedit tan capitals com a zones rurals. Però ara sembla que arriben amb un estil renovat. Un format modern que s’adapta a diferents nivells i que engresca també aquells amb menor capacitat adquisitiva, però amb grans expectatives de viure un estil de vida que els connecti amb el poder. De jove en dèiem el “quiero-y-no-puedo”.

On ens porta això com a societat?

El major drama de tot plegat és l’efecte substitució que estan tenint aquests clubs dels tradicionals ateneus, casinos i cercles empresarials de poble. La davallada d’afluència en moltes d’aquestes entitats de Catalunya és un fet observable per a tots. En el moment que preferim desplaçar-nos a la gran ciutat que anar al centre del poble, també anem debilitant la tasca cultural, municipalista i amb esperit divulgatiu que han jugat aquestes associacions des de la recuperació democràtica.

Cada vegada ens aïllem més de qui no pensa com nosaltres

Per contra, la proliferació d’aquests esplèndids clubs privats estan portant al terreny físic allò que ja s’ha comentat tant sobre les xarxes socials. Cada vegada ens aïllem més de qui no pensa com nosaltres i ens retro-alimentem més entre els que comparteixen el nostre ritme de vida. Aquí l’element comú ja no és el territori, perquè els mateixos clubs són sovint itinerants. Aquí la identitat col·lectiva desapareix davant la suma d’individualitats. Es mercantilitzen encara més les relacions i es fomenta la cultura de les complicitats. Aquí la cosa pública destaca per la seva absència. Les sinergies que sempre s’han generat entre el poder econòmic i la societat civil privada amb vocació pública desapareixen. Al final, es produeix un efecte privatitzant de la societat civil que fa perillar els ponts de diàleg que fins ara han aguantat la nostra manera de fer país.

És obvi que tot això no es canvia des d’un consistori. Poc hi pot fer un batlle o una alcaldessa per revertir una tendència que s’escampa per tot el món. Així i tot, ara que s’acosten les eleccions municipals, prou m’agradaria sentir que algú hi té alguna cosa a dir. L’economia i la cultura s’han de cuidar, però no per separat. Tractem-ho com a una única cartera i a veure si així, algun dia, entenem que tothom rema cap a una mateixa direcció.