A la vida moderna sovint vivim dins de ratlles creuades, dins de línies que es freguen de manera constant, de direccions amuntegades que corren d’un cantó a l’altre. En canvi, cada vegada hi ha més poques taques, aquelles extensions d’espais que solen procurar-nos una visió més entenimentada de les coses i del món. Les ratlles fan com de camins de pas, físics i cibernètics que ens connecten a les taques, i les taques són com els espais físics on vivim i on cada vegada, més i més, ens delim per fer-ho en silenci i benevolència.

I cada cop ens trobem amb més ratlles que no arriben enlloc ni surten d’enlloc. Línies atrofiades, esbiaixades, esguerrades, guerxes, esquizofrèniques, paranoiques... I cada vegada és, doncs, més costós de trobar santuaris de quietud i llocs de bellesa dins les taques perquè les línies s’ho estan menjant tot, i sempre ensopeguem amb una línia sobrera esperant cruspir-se o esgalabrar una taca.

Només queden intocades i tran-quil·les les taques de les vores que viuen fora i lluny de l’avarícia pública i privada. Aquelles taques que són de la terra de ningú. Aquelles taques desendreçades que ens hem cregut que no valien pràcticament res, que ningú cobeja o estima. O totes aquelles menes de taques que no han aconseguit tenir cap línia i que se’ns fa, per tant, tan difícil d’arribar-hi que per això mateix no hi anirem mai.

Cada cop ens trobem amb més ratlles que no arriben enlloc ni surten d’enlloc

Els éssers vius i les persones, ben segur, necessitem habitar dins d’àmplies taques amb unes condicions que ens facin dignes: espais platxeriosos, equilibrats, bonics, ben menats, proporcionats, amb pocs sorolls, amb pocs estímuls carregosos... perquè la tendència de la ratlla sabem que és tot el contrari: presses, canvis compulsius, massa inestabilitats...

I necessitem, és clar, engrandir molt més les taques i escapçar algunes línies que només ens porten maldecaps i noses. Alhora, cal aprendre a treure partit de la línia: hi ha ratlles que podem fer-les tornar més lentes i civilitzades i podrien servir només per caminar com si els vianants fóssim talment poetes abstrets, excursionistes riallers o naturalistes meticulosos... Sí, n’hem de treure partit urgent de l’excés de línies i saber-les considerar i reconduir.

Han de conviure, doncs, la línia i la taca amb una certa decència, ja que si ens excedim en l’obsessió per la comunicació, arribarem a llocs on res ens farà peça, i on tot seran línies nervioses que ens duran a l’estimball del no-res. A llocs inexistents sense imaginació ni vida.

Els planificadors d’un territori han d’estar a l’aguait amb aquestes dues realitats i han de mirar que encaixin bé. Qui sap si la vida ens farà girar entre el fet etern de l’oferta i la demanda, però hi ha consideracions en aquest mercadeig que ens podrien decantar o bé a l’infern, o bé al paradís.

Tenim eines com ara les regles de la bona educació del paisatge, els protocols de respecte als éssers vius que hi habiten, certeses de com es comporta la terra, de com es belluguen les plantes, els insectes, de què ens regalen les bones terres de cultiu, els magnífics llocs d’aigua.

Tenim les bones pràctiques amb els indicadors que volen ser sostenibles, la petja ecològica, els hàbitats i territoris protegits o respectats, els corredors verds, els parcs agraris, els sòls de protecció agrícola i paisatgística, la custòdia del territori... que són eines legals ja fa temps rumiades per gent amb més seny i perspectiva que nosaltres. Escoltar i aprendre’n dels dos “tempos”, i ajuntar-los amb delicadesa i prudència és allò que hem de fer ara com el pa que ens mengem.

Qualsevol planeta dels milions que hi deu haver sobreviu si està a l’aguait en la relació atenta i constant d’aquesta balança. No val a viure a la lluna de València, ja que les línies frenètiques manen molt i acaben amb la taca de seguit, i sense prou magnificència i dignitat a la taca la vida es torna escadussera i malaguanyada. No ens encantem, doncs, gens ni mica.