El context polític, econòmic i social avui no és altre que l’evidència, si no la teníem ja, que la societat tal com ens l’havien construït està en fallida i que el sistema en si mateix es troba en una de les seves crisis cícliques. Veiem com el capitalisme és incapaç de garantir-nos els elements necessaris per viure. Ans al contrari, aquestes són mercaderies que sota control privat, serveixen de lucre i sosteniment als gestors del sistema. La traducció a les nostres vides diàries suposa que la sortida de les crisis passa pel manteniment dels privilegis d’una minoria a canvi de la precarització de la majoria. Això es fa evident amb l’augment de preus en matèries primeres, alimentació, gasoil, llum i gas. També amb el luxe que suposa accedir a un habitatge. Amb la nul·la inversió en sanitat i educació pública i promoció de la privada. Amb la destrucció del nostre entorn i contaminació d’aquest per a nous macro-projectes privats. La precarització i temporalitat laboral així com l’estancament salarial. La disjuntiva és: la riquesa de les classes dominants o els drets bàsics de les classes populars. «Els seus beneficis, la nostra misèria», per resumir-ho encara més.

Aquest context provoca societats, comunitats i individus fracturats, exclosos de la possibilitat de viure dignament. La realitat que el sistema genera també aflora el pitjor de nosaltres, que no deixa de ser el reflex de les bases del model pervers en el qual vivim. El capitalisme i els seus executors ens condemnen a vides precàries, però assenyalen, culpabilitzen i ataquen als nostres iguals. Disparar al company de trinxera, mentre l’enemic s’ho mira i se’n riu des de l’altre costat, és la traducció tragicòmica de les propostes classistes, racistes i masclistes.

La sortida de les crisis passa pel manteniment dels privilegis d’una minoria a canvi de la precarització de la majoria

Per entendre’ns com iguals, és a dir com a classe, i discernir correctament aliats i enemics, podem utilitzar les aportacions de Gramsci. Simplificant molt, la societat es divideix entre qui decideix i es beneficia de les polítiques i relacions socials actuals (la classe dominant) i, per altra banda, els que rebem les conseqüències negatives d’aquestes (les classes dominades i populars). Entendre’ns com a membres de la mateixa classe, la dominada i, per tant, víctima d’aquest sistema injust, és el primer pas per pensar la possibilitat d’un canvi real. Superant el victimisme, la consciència de classe ens permet desenvolupar tot el potencial transformador -tant de bo en un sentit revolucionari entès com la superació de la totalitat del sistema hegemònic actual- si som capaços d’anar units en una mateixa direcció.

El mateix autor escrivia que mentre el vell món es mor i el nou no acaba de néixer, apareixen tots els monstres. Quan el sistema està en crisis i descomposició, les propostes excloents, totalitàries, conservadores i antiquades tenen altaveu i cabuda, ja que ofereixen anàlisis i solucions errònies però senzilles; culpabilitzant als més dèbils dels mals actuals -una proposta covarda i deshumanitzadora parlant suau-. Assenyalant un enemic erroni, són garantia perquè res canviï. La realitat és complexa, difícil i l’enemic és fort, i això implica que estem obligats a estar a l’altura, no caure en simplismes i compartir el millor de nosaltres. Com deia el ja citat: necessitem tota la intel·ligència, tota la força i tot l’entusiasme.

Lluny de les distopies que ens plantegen un futur apocalíptic on la lluita per sobreviure és la lluita salvatge del més fort, lluny de la falsa creença que allò que creiem just és una utopia, lluny de la idea que només podem triar entre capitalisme o barbàrie i que «no hi ha alternativa» al model actual... Ben a prop, a cada barri i a cada poble, podem imaginar i construir relacions socials humanes, empàtiques, comunes, lliures i solidàries, que són imprescindibles per un present on tothom pugui viure plenament sense cap opressió de classe, gènere o procedència.