Quelcom devia fallar en la governança de la Fundació Eduard Soler, ja sigui l’ànima privada (el motor) o l’ànima municipal (el control), perquè els seus 25 anys no s’hagin recordat ni celebrat.

Eduard Soler tenia molt clar que el seu patrimoni s’havia de destinar a la formació i l’emprenedoria. Els seus referents eren l’Escola del Treball de la Mancomunitat, pel seu mètode formatiu i la corporació Mondragón pel seu impacte socioeconòmic a la comarca d’origen. Que el mitjà havia de ser una fundació, el va acabar de decidir els seus contactes amb el professor Rolf Morral (membre de la American Society for Metals), una fundació amb seu a Ohio, als Estats Units.

Quan se li preguntava com seria la fundació, la seva resposta era que havia de ser privada, però amb un servei eminentment públic. Per assolir aquest objectiu la va formar amb una ànima privada, amb el seu president, i una ànima municipal amb l’alcalde de Ripoll com a vicepresident. Va arribar a aquesta síntesi valorant els pros i els contres de l’elecció dels components. Entre els pros de la designació dels membres públics hi veia que no tindrien limitacions; ni territorials, ni ideològiques. De l’experiència d’altres fundacions, hi veia el perill de l’endogàmia i que es valorés més la lleialtat que la competència. Dels patrons municipals, elegits per l’alcalde de Ripoll, hi veia l’avantatge de la seva renovació cada quatre anys i el contacte proper amb els ciutadans, per contra, veia en desconfiança que la seva elecció fos fruit únicament d’interessos dins l’ajuntament. Sigui com sigui, així ho va establir en els estatuts que obliguen que el nombre de patrons privats sigui superior als patrons municipals.

Eduard Soler tenia molt clar que el seu patrimoni s’havia de destinar a la formació i l’emprenedoria

L’estructura fundacional es va mantenir després de la mort d’Eduard Soler elegint un nou president i captant un nou patró privat de reconeguda vàlua. La fundació va continuar la seva expansió amb el Centre Tecnològic a Ripoll, la Vila Icaria a Sant Joan de les Abadesses i amb la vinculació amb el CIEM (Centre d’Iniciatives del Metall) a fi de fomentar l’emprenedoria.

La venda de les accions de Soler&Palau, va originar una demanda popular perquè es donés informació, una resposta tan senzilla com que aquesta venda es feia d’acord amb la voluntat d’Eduard Soler expressada en el seu testament. No es va voler donar originant així rumors sense fonament que van afectar la confiança i el prestigi de la fundació. Aquest acord tàcit de no informar va convertir la fundació en un ens hermètic en el qual els regidors de l’ajuntament no poden preguntar al plenari municipal per temes que interessen als ciutadans. No és un bon índex de la qualitat democràtica d’un país que els parlaments no puguin parlar perquè ho prohibeixen uns jutges i que uns regidors no puguin preguntar per què l’ajuntament s’autocensura.

Les pròximes eleccions municipals, pel bé de la fundació, haurien de tornar a la seva normalitat, en la qual cada ànima compleixi la seva funció i els ciutadans de Ripoll puguin preguntar, mitjançant els seus representants, sobre temes de la fundació.