Només sabíem créixer cap enfora i consumir a la babalà tot el que podíem tenir. Gastàvem, viatjàvem i avançàvem a no sé pas on. Frenètics, ens queien les bavalles per tot allò encara més nou que no pas ahir. El futur era una ampla carretera sense aturador ni acabament. Anàvem decidits a la suposada casa de la consciència amb un desfici ignorant i compulsiu, i no ens adonàvem que ja feia estona que el creixement físic s’havia tornat una malaltia terminal que ho abarganyava tot. No es veia cap qualitat de vida per enlloc.

Esgalabrats per dins i per fora, havíem perdut el nord d’allò que valia més la pena de la vida. Volíem més diners per comprar més coses, tenir més, tenir més... sense fixar-nos que la terra només era una boleta petita i escadussera, que tenia un topall. Però nosaltres no estàvem per romanços romàntics ni martingales idealistes. Nosaltres érem realistes i pràctics, i sabíem que el comerç i els diners anaven ben ajuntats. El poder, la bellesa, la salut, el prestigi, les relacions... tot semblava que es podia negociar a la baixa i comprar segons el preu. Però, ves per on, manyac, no hi havia qualitat de vida.

L’alegria de la qualitat de vida un dia es va anar apagant i no sabem pas quan tornarà, per tal de posar-nos a rega, és clar

Havíem de fer i produir al preu que fos, no podíem quedar-nos aturats com estaquirots. Havíem de menjar i, a més a més, procurar una bona educació als nostres fills perquè es guanyessin bé la vida. La contemplació i reflexió de certs mons més subtils semblava una pèrdua de temps. Ens havíem de procurar una bona vellesa i jubilació ara que podíem.

Vivíem tot just a la infraestructura de nosaltres mateixos, perquè potser havíem confós la riquesa amb el diner, i ens pensàvem que amb cèntims ho podíem comprar tot tota l’estona i en qualsevol lloc. Sabíem, per exemple, molt poc dels ritmes del cos i de la vida, i no recordàvem gaire les descobertes d’un nen, les il·lusions d’un jove i les reflexions d’un avi. Vivíem com si s’hagués d’acabar el món i no sabíem què hi fèiem aquí. No enteníem que el món físic i el psíquic són gairebé el mateix món, i que clar que hem de tenir una bona base per a sobreviure i tot això..., però també hem de saber ser feliços, ara mateix, a cada instant, fent només una cosa ben feta a cada moment, i prou. I potser el que ens passava era que no sabíem gaire res de què volia dir qualitat de vida.

Però nosaltres, tossuts i marrans com érem, havíem d’avançar i créixer fos com fos. La prova-error ja ens serviria per tirar rostos avall a la vida i no calia rumiar-hi massa més. Actuar és el que havíem de fer que tot està molt aturat i així no anem enlloc. El coneixement de la tradició ja se sap que és cosa passada, coses dels avis que no ens serveixen, encarcarament atàvic. Nosaltres agafarem el progrés i el futur, i ens mourem sigui com sigui i al preu que sigui. Hem de créixer, hem de créixer, hem de créixer fins a ocupar-ho tot, que si no semblarà que ens morim de gana i avorriment.

I, tanmateix, del que ens morirem, potser abans, serà de foscor, tensió i tristesa. L’alegria de la qualitat de vida un dia es va anar apagant i no sabem pas quan tornarà, per tal de posar-nos a rega, és clar.