Us heu trobat mai amb una taula que coixeja? Segur que no pareu fins a aconseguir anivellar-la. Ara imagineu que teniu un problema a cada pota. L’única solució possible és cremar la taula a la foguera de Sant Joan i comprar-ne una de nova. L’educació és també una taula amb quatre potes i cal que totes funcionin bé a fi i efecte que la taula se sostingui.

La primera pota és el dol propi sistema educatiu, que surt en escena durant el sempitern programa electoral, de fet irresolt, de rebaixar la ràtio, d’augmentar els recursos, d’incrementar el personal i de donar la importància que es mereix a la docència. Ara que tenim eines a l’abast que ens permeten accedir amb un simple clic a coneixements que fins ara havíem d’incorporar, no seria més adient, lògic, efectiu, assenyat i rendible ajudar als alumnes a pensar, dubtar, relacionar, analitzar i sintetitzar. En definitiva, a construir la seva identitat.

Cal que totes funcionin bé a fi i efecte que la taula se sostingui

La segona pota la formen els professors. Són ells la veritable causa de les desercions escolars anticipades? No estarem buscant a qui carregar-li el mort? No estem demanant als professors massa cosa com que ensenyin, que eduquin, que integrin, que aconsellin, que guiïn, que corregeixin i que comprenguin al seu alumnat? A més, què busquem realment? Que sàpiguen ensenyar, comunicar, transmetre i entusiasmar. Vaja, que siguin un tot terreny per aconseguir el que la societat hauria de fer i no fa.

La tercera pota la configuren els pares. Es tracta d’una pota essencial i decisiva perquè la taula no catxi. Hi ha coses que els adolescents han de portar incorporada en sortir de casa. El comportament i la disciplina només es poden aprendre dins l’àmbit familiar. Pares i mares haurien de corregir les actituds violentes, irrespectuoses i incíviques dels seus fills i filles. És una de les seves tasques primordials. El professor, per la seva banda, haurà de vetllar l’actitud dels adolescents davant els estudis i empeltar valors com ara la solidaritat, el respecte, la responsabilitat, l’esforç, l’altruisme i l’acceptació de la diversitat.

La darrera pota la conformen els alumnes. N’hi ha de tota mena. Qui viu amb dificultat el desgavell familiar, qui no troba orelles que se l’escoltin, qui en troba masses, qui no accepta el seu físic, qui pateix el maleït assetjament escolar, qui no valora l’esforç, qui s’hi crema les celles sense cap mètode, qui té massa interessos al cap, qui creu en els miracles de darrera hora, qui parla del boicot que li fan tots els seus professors, qui té un comportament diferent de casa i a l’escola, qui passa completament dels estudis i qui es creu el rei del mambo.

Quan siguin adults i necessitin un bon metge o un bon mecànic pel seu cotxe, qualsevol els servirà? No, aleshores voldran el millor especialista, el millor operari i vindran amb reclamacions i exigències. Exigim molt als altres, però som tan laxes, permissius i tolerants quan es tracta d’exigir-nos.

Si no és amb l’ajut de tots, la taula trontollarà. Hi ha a la vida, a més de la salut, res tan important com l’esdevenidor dels fills? No són els nostres fills mereixedors d’un futur més engrescador, més feliç i més habitable?